Vivim en un moment en què sembla que estem mancats de moltes coses, ens falta una part de la vida per continuar endavant i no preocupar-nos pel futur. El que fa que ens preocupem és la sensació d’inseguretat vers el futur. I realment preocupar-se és una feinada! Ocupar-se ja ocupa temps i si a més hi afegim el pre al davant, uf! Només de pensar-hi ja fa mandra, però ho fem tots de manera automàtica per sobreviure en un moment molt complicat.
En una visita guiada fins i tot es parlava que a molts pobles d’Andorra hi ha cases buides i pensava que a molta gent li’n falta una! Molta gent buscant llar i moltes llars buides esperant ser ocupades, alguna cosa no va bé. A Andorra encara som prou civilitzats i no estem okupant (sí amb k), però donada la situació actual, no m’estranyaria que n'hi hagués casos. Sembla que avancem i no avancem, ens hem quedat en pausa i tots pensem quan s’acabarà aquesta pel·lícula de terror, quan rebentarà la inflació, però de moment, continuem esperant. Els joves volen marxar de casa dels pares i no poden, volen estudiar, però no poden assumir els preus de les carreres amb un sou precari. Els que no som tan joves, volem comprar i no podem i si no volem comprar, volem lloguers assequibles i no n’hi ha. Quan les opcions que tens no són ben bé opcions, què fas? Marxes a un poble d’Espanya, remotament lluny i aïllat perquè allà pots pagar el lloguer? Sí, molt bé i a què et dediques? Si no tens una feina en línia, malament. A més el que la gent no comenta és que en un poble tan aïllat i solitari, amb pocs habitants pots agafar una i dues depressions a la vegada si més no. Potser la solució seria treballar en remot i anar a viure al sud-est asiàtic perquè amb un sou europeu per exemple, podríem viure millor que enguany! Jo vaig donant idees per a qui vulgui fer el pas i tingui els mitjans i les ganes de fer un pas més enllà.
Deixant de banda els casos hipotètics del que podríem o no podríem fer, el millor és pensar en positiu i del problema anar a la solució, com diu la cançó dels Figa Flawas, “solucions i no problemes”. És molt fàcil caure en el dramatisme personal i també enganxar-se al col·lectiu, i potser és encertat pensar que “no n’hi ha per a tant” i si n’hi ha, buscar-hi solució, perquè sempre n’hi ha, i per trobar-la potser ens hem de desfer de moltes coses i acceptar que la vida no sempre ho és de còmoda i que al final tot fluctua, uns anys et va molt bé i d’altres no tant i és així. Al final hem de pensar que tot és temporal i tot canvia, tardi més o menys, tot arriba al final. La qüestió és no decaure i intentar, tant com es pugui, ser positiu i resoldre com es pugui, lluitar coi! I al final qui busca, troba. Qui no para i remena, troba el seu lloc. Qui s’implica i no es dona per vençut acaba trobant el seu lloc, i merescudament. Avui el que volia és aportar una petita dosi de positivisme perquè quan un es desperta amb claredat no veu tant els foscos. Tot depèn de l’enfocament que fas de les coses i la lent que poses cada dia.
