El Govern ha validat ja i tramès al Consell General la liquidació pressupostària de l’exercici 2023 on, més enllà del superàvit de caixa de 23,3 milions i de la constatació del bon comportament de l’impost de societats i de l’impost sobre la renda, s’evidencia el mal funcionament d’un impost que ja va néixer coix i que, per ara, ha fracassat a l’hora d’assolir l’objectiu que va motivar la seva creació.
Em refereixo, i segur que hi ha qui ja ho ha endevinat, a l’impost sobre els habitatges buits, una taxa que no pretenia ser recaptatòria, sinó incentivar els propietaris d’aquests habitatges a posar-los al mercat de lloguer, una iniciativa que malgrat que no havia de resoldre la problemàtica de l’habitatge, sí que podia col·laborar una mica a pal·liar-la si permetia incrementar, per poc que fos, el parc d’immobles de lloguer.
Malauradament, i tot i la bondat de l’objectiu, l’impost no ha funcionat mai. Ni per aportar més habitatges al mercat de lloguer ni, tot i que no n’era l’objecte, per ajudar les arques públiques. De fet, l’any passat, el Govern va recaptar únicament 1.419 euros per aquest impost, una quantitat no únicament molt allunyada dels 100.000 que, de forma excessivament optimista, s’havien pressupostat, sinó també encara més ridícula que els 5.037 euros que s’havien recaptat l’exercici 2022.
Potser ha arribat l’hora que, més enllà d’anar augmentant el gravamen com es va fer novament amb la darrera llei de mesures per al mercat de l’habitatge, es replantegi l’impost o, com a mínim, el seu control i gestió, per mirar d’aconseguir que qui l’hagi de pagar realment ho acabi fent. Tot i que primer potser tocarà conèixer d’una vegada per totes el nombre real de pisos buit existents, i deixar ja el ball de xifres oscil·lant en funció de l’interlocutor, i, sobretot, quins són els seus propietaris i per tant els qui han de pagar l’impost.