Imprescindibles

Un dels riscos de la pandèmia, que ja s’intuïa a la primera onada però que en la segona se’ns presenta de manera més crua, és la classificació de les persones, i la seva vàlua, segons el grau d’essencialitat de la feina que fan. El tancament de la cultura als països veïns, més enllà de l’impacte immediat en empreses i professionals que s’hi dediquen, llança un missatge demolidor al conjunt de la societat i evoca imatges en blanc i negre. Som abelles obreres amb la sola finalitat de produir i produir. Això és l’únic que justifica els desplaçaments. Les escoles són essencials, i tant, més perquè les abelles obreres puguin seguir treballant que no pas per la tasca educativa que desenvolupen. La universitat no cal que sigui presencial. El batxillerat i la formació professional no cal que siguin presencials. Al cap i a la fi, els seus alumnes ja són prou grandets i es poden quedar sols a casa. Potser és que la socialització a partir dels setze anys no és tan important o, fins i tot, pot arribar a ser perniciosa. Potser és que els professors no són tan necessaris si els estudiants tenen connexió a internet. Potser els adults en tenim prou, i de sobres, videotrobant-nos un cop a la setmana amb la família i els amics.
Des d’un punt de vista estrictament econòmic, les mesures adoptades pels governs a banda i banda de la frontera aguanten part de l’activitat. El més dramàtic si mirem al sud és el pes que tenen en l’economia els serveis que s’han revelat com a menys essencials, és a dir, els serveis relacionats amb el lleure, clausurats tots ells. Això també ens afecta a casa nostra, és clar, i encara que la situació sanitària sembla més controlada, i per tant les mesures ara com ara i no són aquí tan estrictes, la reflexió sobre la necessitat de diversificar l’economia del Principat s’imposa novament, i amb certa urgència aquesta vegada.
La pandèmia té efectes evidents sobre els sistemes sanitaris i sobre les economies dels països. La pandèmia té, a més, riscos socials, i en aquest sentit penso que hem de celebrar que el comitè andorrà d’experts per fer front a la Covid-19, a més de metges, epidemiòlegs i gestors de salut pública, hagi incorporat un politòleg –i antropòleg i educador...– per aportar un punt de vista del tot necessari a l’hora de definir les accions que cal emprendre davant la crisi generada pel virus. Espero en aquest cas, i de fet hi confio, que la visió social inclogui la cultura. Més enllà de discursos, la bona fe dels quals no poso en dubte, i dels recursos públics i privats mobilitzats fins al moment, caldran solucions imaginatives i iniciatives valentes perquè el conjunt del sector cultural, amb l’Administració al seu costat, pugui travessar aquesta conjuntura terrible i, si és possible, en surti reforçat.
La cultura és segura. Fa mesos que les xarxes van plenes d’aquest missatge. La cultura és, sobretot, imprescindible. Perquè volem un món en color, reivindiquem-la i fem que segueixi viva.