Enmig d’aquesta època d’incertesa absoluta, en què la gran majoria d’actuacions culturals i esportives han estat anul·lades, concerts, festivals de dansa, teatre, activitats  indoor i a cel obert,  campionats mundials i locals de qualsevol disciplina per por que les aglomeracions propiciïn el contagi, els damnificats, públic i actors, tenim l’esperança que l’any que ve tot hagi canviat, que la situació hagi evolucionat de manera que puguem tornar a una autèntica normalitat i ens traiem de sobre aquesta mal anomenada nova normalitat i que espero que sigui, més aviat, una nova i eventual quotidianitat, a la qual em nego a acceptar com a normalitat.
El que sí que he constatat aquests darrers dies, i cal dir que amb força alegria, és un plugim d’ofertes, una plugeta fina, però que encara no acaba de mullar prou; com un nou despertar que, sumat als actes posposats a l’any vinent per culpa de la pandèmia, faran, espero, que l’estrès per feina atabali el col·lectiu musical.
Com l’aigua a la primavera, estem esperant la cura i la vacuna a la manca d’actuacions, i entenem la prudència però demanem fidelitat als nostres artistes quan la normalitat ens torni a deixar veure els somriures. La vella normalitat, no la de pega. 
I mentre els científics del món sencer busquen a correcuita el vaccí que ha de significar la protecció contra el coronavirus, mig món diu que no se’n refia i que ni de broma donarà el seu braç a tòrcer perquè li n’inoculin el virus, anomenat així del llatí i que volia dir verí, fixa’t tu. Bé, de fet n’hi ha uns d’aquests que no volen cedir el seu braç a la ciència que pensen que els inocularan o uns microxips amb antenes 5G, el pla perfecte per no quedar-te sense cobertura. Us ho podeu creure? Són els que diuen que la Terra és plana, que Kubrick va dirigir l’arribada a la Lluna des d’un estudi de Hollywood i que seran el teu Amante bandido, que, sigui dit de pas, és un molt bon disc.
I  és que com ja deien l’any 90 del segle passat els grans Living Colour al seu disc Time’s Up,  en aquest món de mones i de la sobreinformació diuen que el futur està en un microxip, no sabeu que estem tots en un vaixell que s’enfonsa, només el deu per cent controla la resta, només el deu per cent decideix què és el millor.  I és que així estem 30 anys després, amb la sensació que no podem decidir, i que qui realment decideix ho fa pel benestar general però amb la sospita que ho fan per omplir-se les butxaques.
Ahir m’arribava una convocatòria per WhatsApp on em demanaven que sortís al carrer a picar una cassola a quarts de nou per les noves restriccions als bars. Dos a taula i vint a l’aula, l’eslògan és bo, però no vaig sentir gaire soroll a l’hora establerta. Potser és que ens hem estat repetint tantes vegades que ho hem fet tan bé que ja no ens plantegem si les noves mesures són justificades, les acatem i avall.
Sigui com sigui no m’agradaria estar a l’altra banda de la barrera, al lloc dels qui decideixen les mesures contra aquest enemic invisible i mutant, ja que crec que són els temps més incerts que recordo d’ençà que tinc ús de raó. Salut i sort.