"La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats." Aquesta cèlebre cita de Groucho Marx sembla descriure a la perfecció la designació d'Eric Jover com a president de l'Autoritat Financera Andorrana (AFA) el 23 de gener d’enguany pel Consell General. Més enllà de la ironia de la frase, la realitat que reflecteix és preocupant: com és possible que un sistema democràtic i un Estat de dret permetin que una persona que ha reconegut incompliments fiscals sigui nomenada per dirigir l'organisme que ha de vetllar per la solvència i la transparència del sistema financer andorrà? Aquesta decisió no és només un símptoma de la crisi de valors en la política andorrana, sinó també un exemple clar de la desconnexió entre els governants i la realitat ciutadana.
La justificació de la majoria parlamentària per aprovar aquell nomenament fou tan feble com preocupant. Jover va dimitir com a ministre de Finances després de reconèixer un incompliment de les seves obligacions fiscals, un fet que, en qualsevol altra democràcia madura, hauria d'impedir-li l'accés a un càrrec de tanta responsabilitat. No obstant això, a Andorra sembla que la negligència es paga amb promocions, no amb rendició de comptes. S’envia així un missatge nefast a la ciutadania: el rigor i l'ètica no són indispensables per exercir un càrrec de responsabilitat pública.
Alarmant és també l'actitud dels grups de la minoria. El Partit Socialdemòcrata i Concòrdia van optar per l'abstenció, al·legant la capacitat tècnica de Jover, però passant per alt la seva manca de neutralitat política i els seus antecedents fiscals. Aquesta posició té una doble lectura: o bé aquests partits han decidit no enfrontar-se al Govern en un tema tan sensible, o bé consideren que la ciutadania no percep la gravetat del que significa aquest nomenament. En qualsevol cas, la seva abstenció davant d'un cas tan flagrant de manca d’ètica dona ales a la desafecció política. Només Andorra Endavant va tenir el seny de votar en contra, argumentant que aquest nomenament és una falta de respecte a la ciutadania.
Aquesta mena de nomenaments erosionen la confiança en les institucions, i també generen una animadversió creixent cap al cap de Govern i els grups que li donen suport. La desconfiança afecta negativament qualsevol proposta que emani d'aquestes institucions, per bona que sigui, com és el cas de l'acord d'associació amb la Unió Europea. Segons l’enquesta d'Andorra Recerca + Innovació, el 47% de la població votaria en contra de l'acord. Aquesta oposició sembla més vinculada a la desafecció envers els líders polítics i les seves decisions que no pas al contingut de l'acord mateix. Quan els governants es deslliguen de la realitat de la gent i prenen decisions en benefici del seu cercle de poder, l'electorat respon amb desconfiança i rebuig.
La política hauria de ser l'art de servir el bé comú, però decisions com aquesta fan que la ciutadania percebi que es premia l’amiguisme i es desdibuixa la línia entre Estat i partit. No es pot exigir als ciutadans rigor i compliment de les normes si aquells que governen no s’ho apliquen a ells mateixos. Aquesta crisi de valors no és un problema conjuntural sinó estructural, i requereix un canvi profund en la manera de fer política al nostre país. No es tracta només de substituir noms, sinó de transformar una política que tolera la impunitat i la mediocritat.
Plató deia que "el preu de desentendre's de la política és ser governat pels pitjors homes". És el moment que la societat andorrana exigeixi una política basada en la transparència, el rigor i l'ètica. Només així es podrà reconstruir la confiança en les institucions i revertir la degradació democràtica que aquest tipus de nomenaments representen.