Incompetent

Mirin que ho intento. A vegades,  fins i tot, m’hi esforço, però no hi ha manera.
Escolto, al programa de Jordi Basté, El Món a Rac 1, una entrevista a Xavier Sancliment, un dels socis fundadors de l’empresa S2V Digital Sports. Aquesta empresa s’encarrega de gestionar un projecte denominat gaming house, que es troba a Bellaterra i resulta que és el primer centre que hi ha a Catalunya. I què és tot això? Doncs ni més ni menys que un centre d’alt rendiment de videojocs. Toca’t els nassos...
En aquesta casa –els organitzadors s’encarreguen d’aclarir que no és un Gran Germà dels videojocs (encara sort)–, hi viuen els vuit joves que formen part de l’equip de League of Legends, de l’equip Asus Rog Army. Un espai pensat i dissenyat per tal de desenvolupar les habilitats de cadascun dels jugadors que en formen part. Una masia on competeixen a nivell professional en els e-sports i que, més enllà de la part professional, i segons el senyor Sancliment, “se’ls donen eines perquè es puguin desenvolupar a nivell personal”. Llàstima  que quan aclareix aquesta part  es refereix a eines com parlar per les xarxes, crear el seu perfil i treballar en equip (encara que sigui mirant una pantalla). En fi, totes elles  coses excessivament imprescindibles per poder sobreviure en el món que ens envolta, com ja vostès s’hauran imaginat.
Però què són els e-sports? Esports electrònics. Fi de la cita. Competicions professionals de videojocs que atrauen jugadors de tot el món i els esdeveniments són seguits a escala massiva, fins i tot omplint estadis des de Seül fins a Berlín, passant per Nova York o Madrid. Parlant en cristià: la gent paga per veure jugar les altres persones. “Igual que a la vida real”, em diran. És cert. L’única diferència és que els espectadors només poden mirar una pantalla; al mundial de futbol, com a mínim, pots anar als estadis a veure jugar els membres del teu equip. Bé, qui diu jugar... Millor deixem-ho aquí, no és qüestió de llepar-nos les ferides, ara.
Però tornem al tema que ens pertoca. Em fa una mica de soroll que en diguin esport d’una cosa que, en certa manera, fomenta l’esperit contrari, és a dir, el sedentarisme. Estar en un centre d’alt rendiment (sic), assegut en una cadira jugant vuit hores davant d’una pantalla d’ordinador, segur que crema un munt de calories, però què volen que els digui...
Segurament és que m’estic fent vell i no acabo d’entendre algunes coses. I mirin que ho intento. A vegades, fins i tot, m’hi esforço, però no hi ha manera. Em declaro absolutament incompetent per comprendre com funciona aquest món nou que m’envolta.
Sobre la quantitat de jugadors addictes que són ingressats amb trastorns mentals, la xifra d’adolescents amb problemes alimentaris i de salut com a conseqüència de l’excessiva quantitat d’hores que passen davant de les pantalles i d’altres... Millor que ho deixem per a un altre dia.