Al camí del Rec del Solà, ja entrat setembre, fa alguns anys et podies creuar amb un matrimoni veterà que anava passejant tot aprofitant els darrers diumenges de bon temps. Era un espectacle silenciós i inquietant.
Ell anava amb l’orella enganxada a un transistor i ella mirava sovint a l’infinit com si hagués estat condemnada a cadena perpètua.
No parlaven, no es miraven.
D’aquella ràdio n’anava sortint un guirigall de gols a Las Gaunas, de targetes vermelles a Sarrià i de penals a Atotxa. L’home no somreia, ni mostrava cap rictus de neguit o d’alegria per un xut al pal o per una ocasió de gol fallada. La dona caminava amb una rebeca doblegada al braç encara que el termòmetre estigués més amunt dels 25 graus.
Aquell padrí aconseguia mantenir el transistor en un meritori equilibri entre l’espatlla i el coll, com un número del Cirque du Soleil, digne del millor dels contorsionistes.
En arribar a un punt del recorregut feien marxa enrere i se’n tornaven.
Diumenge passat, trenta-cinc anys després, una parella de joves caminava pel mateix lloc.
Portaven uns cascos molt grans; semblaven Dames d’Elx escapades d’un museu. Potser alguna cosa atàvica lligava aquella noia i aquell noi amb els seus padrins. No hi havia enrenou de penals, ni de targetes vermelles o de gols a Altabix, el camp de l’Elx, perquè, entre altres coses, es va deixar d’utilitzar fa uns anys. Dels cascos, en sortia un rum-rum de reggaeton mentre que l’altra parella, la dona amb la rebeca doblegada al braç i l’home mirant al mòbil el resultat del Llevant-Betis, érem nosaltres.
