Independentisme 2.0

La història és implacable i sovint et porta cap a horitzons que mai haguessis ni tan sols contemplat. Què li ha passat al moviment independentista català? Cinc anys han passat ja des d’aquella declaració anul·lada d’independència i sembla que el surrealisme se n’hagi apoderat des d’un temps ençà. Ni els més pessimistes haurien imaginat un gir tan poc falaguer. Un lustre més tard, alguns segueixen a l’estranger. Els uns, com Carles Puigdemont, es veuen ara com la gran esperança del moviment, com una espècie de messies que ho ha de fer revifar tot, mentre d’altres com Marta Rovira, que tot i no atrevir-se encara a tornar, llencen declaracions ben incendiàries en sentit contrari. Allò no va tenir prou legitimitat interna, diu la política republicana des de Suïssa. Aquella mateixa política que prometia l’arcàdia feliç amb estructures d’Estat des de l’endemà de l’1 d’Octubre. I és que els graus d’independentisme han canviat i molt. Esquerra sembla apostar, no amb el que diuen sinó amb els fets, per un autonomisme molt criticat per l’altre actor, Junts, que no dubta a emprar expressions com “autonomia de merda”, per reprendre les paraules dites en directe d’una Pilar Rahola exiliada a la nova plataforma independentista 8TV. 
Aquesta cadena de televisió, definida per alguns com el “camió escombra” del Procés, s’erigeix ara com l’estendard del sobiranisme català, quan en els darrers temps, el Grup Godó, que n’era propietari, va girar-li l’esquena al Procés amb una línia editorial més moderada. I és que els mals resultats han fet que el canal canviï de mans i que esdevingui el quarter d’hivern de Rufian, Rahola, Sanchís i companyia. I tot mentre TV3 redueix els continguts centrats en la política i tant la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, amb tres membres del PSC, com la pròpia Generalitat, volen que la televisió pública deixi de ser el bastió de les postures més radicals del nacionalisme català.
Junts no mana el que manava a la televisió pública i això es nota. Així, Pilar Rahola, per exemple, ha passat del FAQS de TV3 al FAX de 8TV. Joc de paraules, segurament desitjat, la veritat és que la cadena ha esdevingut el refugi de tots aquells que no combreguen amb la nova línia adoptada per TV3 i que volen seguir donant veu als ideals independentistes: polítics o expolítics del nucli dur del moviment, membres de l’ANC… tots en una espècie d’exili mediàtic. El programa FAX el copresenten doncs la Rahola i un antic diputat de Junts, Eduard Pujol i, aquest dissabte, per exemple, van explicar amb pèls i senyals aquells 3.000 kilòmetres que va recórrer l’expresident Carles Puigdemont, com si allò hagués estat la  reedició de la diàspora jueva o alguna cosa així, abans de ser arrestat a Alemanya. Sense dubte, els independentistes hi trobaran un nou refugi ideològic mentre no retornin a la seva casa televisiva.
El que està clar és que la televisió pública deixarà de ser, almenys de moment, una descarada plataforma gratuïta a favor d’un dels dos sectors de la Catalunya actual. El missatge seguirà passant, però ja sense diner públic de tots els catalans.
Sí, l’independentisme no havia estat mai tan descompost. Es compleixen dos anys de l’acord d’investidura entre Esquerra i la CUP i, com reconeix el diputat cupista Carles Riera, no en queda res. En aquell moment, Esquerra va convèncer amb no poques reticències el partit anticapitalista català. De fet, ningú es creia que la taula de diàleg amb el Govern espanyol portaria algun fruit, i molt menys un referèndum pactat i vinculant. Però van signar aquell acord d’investidura fent-se trampes al solitari. Ni embat democràtic, com volen els radicals de la CUP i els CDR, ni avenços cap a la resolució del conflicte pactada com pretén una ERC vinguda a menys quant als seus ideals històrics. 
Feta la radiografia del malalt, sona ben estranya ja aquella màxima que proclamava que ni un pas enrere quan són alguns d’aquells mateixos líders polítics que la pronunciaven els qui han girat cua. Els altres, encara envalentits, s’ho miren còmodament des de la barrera.