Tinc un esparadrap enganxat a les parpelles que m'entela la visió i dues plantes que no sé com es cuiden. Mantenim un règim de convivència escèptica des de fa com cinc anys. La còmoda que he recomprat, negociant a la baixa, ja hi és a l’habitació. He doblegat amb cura roba sense cap criteri de temporada i dels sis calaixos quatre són buits. Som al mes de setembre. Els dits de les mans han calculat els cent-quatre dies que resten per tancar aquest any batejat amb una inesperada anticipació. Ho recordes mare? Una baixada d’urgència a casa teva i un retorn immediat. El dia dos en punt havia de cobrir un treball presencial i duia, per dinar, una carmanyola amb les sobres del sopar interromput de Cap d’Any. Però el bus no arribava i jo, asseguda a l’interior d’una mena d’hivernacle estret esperava i em desesperava no aconseguint la informació de rutes i freqüències a l’app del mòbil amb qui, com les plantes, mantinc una escèptica convivència.
I allà palplantada, fora de la meva inèrcia de confort, em repetia per dins: soc més forta que les meves mancances. Com un mantra de recomposició. Forta. Molt més forta. Un mantra taral·lejat ben d’hora, a tres-cents seixanta-tres capvespres de distància del nou any. Va ser precisament aquell 2 de gener que un cartonet il·lustrat per 72 quilos em va trobar a peu de carrer. A tocar de trepitjar. Deia: "Ser un sol naciente todos los días es muy valiente". 
La jornada laboral número dos-cents seixanta-una acaba. Surto del nou lloc a cobrir de manera presencial i el blau cel es va tornant negrós. I penso. I em dic (ben fluix sis plau) que sigui fosca la nit. Ben fosca. Tal dia com avui de fa tres anys em vaig declarar de lluna evitativa. Si no estiro la mirada, ella no hi és. Abans de passar la targeta magnètica per tancar el dia i marxar, algú ha deixat a la meva taula un llibre. Historia del arte sin hombres, de Katy Hessel. La temptació és gran, però avui no hi toca. Com tampoc no recordar amb detall qui ha marxat abans d’apagar els llums. Abans d’anar a fosc. El buit és prou gran com per no dir bona nit a la Gloria Steinem, bona nit a la Dolly Parton, bona nit a la Cassandra Wilson. El cel s’enfosqueix, la mirada s’arronsa i evita, i el buit roman tan intacte com els calaixos de la còmoda, com la carmanyola de tornada sense les sobres del sopar. Som de nou a la parada. Em cordo la jaqueta doblegada sense cap criteri de temporada a la motxilla. El bus no arriba. Aviat plourà per a confort de les plantes. Jo sense paraigua i aquest esparadrap a les parpelles. Pura inèrcia. Ser un sol naciente todos los días.