No són nòmades ni digitals ni prèmium, és clar. Ni ho són perquè pertanyin a una tribu beduïna, ni perquè hagin estat embarcats en una pastera. Tampoc em refereixo als fills de pares i mares separats o divorciats, tot i que alguna d’aquestes reflexions també els tocaria de ple. Els d’aquesta columneta ho són per obligació, per necessitat, perquè el sistema és així, està muntat així. Són infants que porten, com si fos un apèndix d’ells mateixos, la motxilla sempre al coll per si de cas. I avui estan aquí i demà allà i demà passat qui sap on. I no sé si és bo o dolent en si mateix. El que sí sé és que es veuen abocats a fer de la inestabilitat una manera de viure. I no per elecció seva. Potser algú dirà que no n’hi ha per a tant, que d’immigrants n’hi ha hagut sempre per vocació i per necessitat. I que en tot cas si hi ha algun culpable, cal aixecar la mirada envers els adults de la família o dels qui fan les lleis o de tots plegats. Ningú surt del seu país si quedar-se és encara pitjor i més perillós. No ho deia exactament així però aquesta era la idea que volia transmetre l’altre dia el fundador d’Open Arms, Òscar Camps, quan es referia als refugiats. Ja s’entén, però per si de cas ho explicito, que estic parlant dels nostres infants, fills de pares i mares immigrants que hem tingut aquí, escolaritzats un mes, sis mesos... Es tracta d’una problemàtica global. Es veu que fa uns dies mestres de baix es queixaven d’aquesta situació. I ja sé que a Andorra sempre hi ha hagut passants. Però això no vol dir que aquesta sigui la situació més ideal per a aquests infants i per això la poso en evidència. Un cop més? Sí. Cansa? M’és completament igual. És el que hi ha, i com he dit altres vegades, Andorra no se n’escapa.
