Segurament a ningú li passaria pel cap tornar a determinades maneres d’educar els infants que es portaven fa 40 o 50 anys enrere. Tots estarem d’acord que l’educació no passa tan sols per fer memoritzar determinades lliçons, i que la conseqüència de no recitar correctament o no saber la lliçó no pot ser deixar sense dinar aquell alumne, castigar-lo picant els dits o els palmells de la mà amb un regle, o fer-lo estar agenollat de cara a la paret amb els braços en creu i aguantant el pes d’algun llibre. El sistema ha evolucionat, afortunadament, i ara tothom parla d’estimular la imaginació i el sentit crític i de no fer sentir ximple o menys que un altre aquell que necessita anar una mica més a poc a poc a l’hora d’aprendre. Però al mateix temps se m’encenen les alarmes quan sento aquestes teories que aposten per la hipercorrecció i la hiperprotecció. Com si ningú pogués sortir de la norma, com si a la vida tot fossin flors i violes i no haguéssim d’afrontar mals moments. Als infants també els hem de preparar per a això, de la mateixa manera que han de poder llegir, veure o escoltar determinades obres literàries infantils que ara sabem que plantegen situacions o conductes qüestionables. Potser el que cal és més estones compartides i poder-los donar un context. Treballar aquells textos sabent el moment en què es van escriure i fer-los pensar. Donem-los les eines perquè siguin ells mateixos qui en facin la revisió, no ens limitem a reescriure perquè no hagin de topar-se amb allò incorrecte. Aquesta, segurament, també és una bona manera de preparar-los perquè s’enfrontin a la realitat d’avui i demà.
