Al principi del principi, es veu que hi havia l’home. Bé, la dona també. Fet i fotut hi havia el gènere humà.

Al principi, tot plegat era una mica anàrquic, ja que no hi havia límits, ni regles. Sobrevivien a cops de pedres i de bastó, prenien el que necessitaven allà on ho trobaven i quan en sentien l’impuls incontrolable. Vaja, la llei del més fort.

Després en va arribar un que va dir “no mataràs”, tot i que la seva frase va tenir un èxit relatiu. Van començar a regular tot el que se’ls va ocórrer, però tot seguit ja van sortir aquells que aprenen de seguida com passar-se aquestes mateixes lleis pel folre per crear-ne de noves de l’estil: “no mataràs, a menys que aquell que tens enfront s’ho hagi guanyat a pols”.

Són aquells –probablement els hereus dels més forts– que van agafar les regnes de tot plegat i es van erigir en els guies, els que transcrivien les regles.
Regles suposadament per conviure els uns amb els altres, regles per respectar-se, regles sovint destinades a preservar els privilegis dels que les escrivien, regles escrites i regles no escrites, els costums, i els prejudicis...

Aix els prejudicis!

Hi ha persones que tenen el secret de la bellesa. Sempre saben el que convé portar, menjar, què cal dir, i en quin moment precís, el que cal callar i allò que cal evitar en societat. En la seva certesa de tenir raó tenen una desimboltura elegant, aquell petit je-ne-sais-quoi, que provoca, després d’uns primers cinc minuts d’admiració incrèdula, la irresistible necessitat d’estomacar-los.

També hi ha aquell tipus de gent, elegant de la mateixa manera però amb un aire més cínic. Usuaris habituals de la ironia. Tant si parlem de vestimenta, de gastronomia, com de decoració, la ironia els dona una mena de chic, que si bé és proper al mal gust, no arriba al punt d’eliminar-los socialment de debò. Que estan escoltant música dolenta? Però home, que no veus que és pura ironia?

Creadors de modes. Aquells que cada cop que obren la boca o que fan alguna cosa és de justícia que tothom els vulgui emular, són gent influent. Que les dones han de semblar un esquelet? Ens llancem totes en cos i ànima, intentant perdre tot el que ens sobra de cos, posant-hi tot el nostre coratge i perdent-hi el bon humor...

La gent guapa es va regalant premis, es va ensabonant, es van dient els uns als altres que són els millors, que ells marquen la tendència... i les regles del joc!

Després, quedem la resta: els que escoltem música hortera, però que no ho fem mai amb segones. Bàsicament, perquè de fet ens agrada aquest tipus de música. Som aquells que encara no hem entès que comprar a Zara o Mango és socialment acceptable, en canvi vestir d’hipermercat és de perdedors. Coneixem dos o tres cançons d’algun clàssic de memòria, trobem que un utilitari amb cinc portes és suficient, que al cap i a la fi els cotxes només que tinguin quatre rodes no estan tan malament per desplaçar-se. Nosaltres, aquells que mai no hem entès per què alguns llocs d’estiueig, o alguns títols de pel·lícula, provoquen aquell alçament de celles incrèdul. Nosaltres que no tenim massa diners, tampoc massa gust, i als que ens encanten les espelmes barates, o els best-sellers. Els que hem estat incapaços de llençar aquella samarreta del Che, que comprem els iogurts de marca blanca en compte dels del pot de design, i que cobrim la taula de la cuina amb tela plastificada. Som els que en dirien perdedors. Lletjos. Socialment inadaptats. Som els primats de l’estil, els ignorants dels codis socials.

Els lletjos som anònims, som multitud, sovint feliços de ser-ho, la normalitat també és reconfortant, no necessitem esforçar-nos per figurar el que no som. Els ordinàriament normals hem de reconèixer que el nostre univers tampoc és tan lleig, només és més realista. I més honest.

Les regles les hauríem d’escriure entre tots, i no només els influencers...