Informar: una carrera d’obstacles

Potser per la meva edat, ja madura, la qual cosa vol dir que fa molt de temps que vaig estudiar la carrera, crec que en la meva preparació com a periodista no van incidir prou en l’atletisme mental que suposa haver de traure una informació amb cara i ulls, cosa que suposo que avui dia sí que es té en compte en la formació, ja que considero que altrament s’estaria estafant els alumnes. Doncs al que anava, explicar la realitat és ni més ni menys una carrera d’obstacles. I això ho puc entendre en el cas dels arxius del Pentàgon, per exemple, però no per poder donar a conèixer senzillament una iniciativa positiva. No me’n sé avenir d’aquest  secretisme invocat per evitar una suposada “estigmatització” de les persones implicades, com si no s’estigmatitzés d’altres maneres amb el silenci, el menyspreu i la indiferència en milers d’ocasions. Ens omplim la boca declinant la paraula transparència mentre practiquem l’anar d’amagatotis a tort i a dret. Fins i tot per no parlar d’accions, com he dit, la mar de positives. El que passa és que la realitat se’ns escapa de les mans i no la podem controlar i a vegades hi ha algú que no se n’està de voler-ho comunicar. Sap greu, però, que des d’aquí es posin totes les traves del món mundial i te n’hagis d’assabentar per informacions aparegudes fora del país que quan vols contrastar i confirmar aquí, com he dit, has d’anar fent una carrera d’obstacles que en alguns casos pots superar i en d’altres, no. Cal saber gestionar els èxits i els fracassos, noia, em dic una i mil vegades, i tornar a començar, perquè tirar la tovallola no és una opció.