Inhabitabilitat inevitable és el títol de l’exposició amb què l’artista gràfic Xavi Casals habita l’Espai Caldes fins al 4 de juliol. Diem que l’habita perquè no només hi ha penjat 55 obres i participa en totes les activitats programades (taller de dibuix improvisat, visites comentades, tertúlia, presentació del catàleg i xerrada a càrrec de la il·lustradora Aina Bestard), sinó que és present cada dia a la sala bo i materialitzant noves làmines de la fenomenal sèrie de vertiginoses vistes en entorns ciutadans iniciada fa gairebé deu anys amb els nus als terrats. Quin goig veure’l dibuixar minuciosament i sentir que aplega seny i passió quan ens explica el procés creatiu. També romanen allà materials de treball i d’inspiració, dins d’una vitrina: estris, una capsa de puros convertida en estoig d’aquarel·les, un quadern d’esbossos i anotacions, i llibres de referents majúsculs, mestres centrats en temàtiques urbanes i models de detallisme extrem com ara els fotògrafs Romain Jacquet-Lagrèze, Ian Lambot i Greg Girard, els pintors Robert Henri i John Sloan, els arquitectes Michael Sorkin i Rem Koolhas, i el dibuixant Ikeda Manabu.
La totalitat de la mostra és un prodigi de creativitat, una experiència sensorial, reflexiva i emocional. Convida a introduir-se en els atapeïts paisatges d’un col·lapse urbanístic en el qual l’imaginari, l’oníric i el real, l’inhòspit i l’acollidor, la desolació i el gaudi es confonen. I depassa les composicions, en idees subjacents i a les interpretacions dels observadors que completem el discurs visual que l’autor suggereix més que no pas explicita, ja que els cúmuls arquitectònics representats, de vegades conjunts impossibles, que contemplem donen peu a poetitzar instants i a inventar seqüències. Ens preguntem què ha passat abans del precís moment en què un focus lumínic inversemblant desvetlla una penombra trista. En què pensa, aquell personatge que està sol i que es distreu mentre du a terme una activitat rutinària. Quin futur té una civilització dominada per l’ambició desmesurada. Quin és el destí d’una humanitat que es divinitza en excés.
Els últims quadres apunten a una solució surrealista: s’hi mimetitzen construccions babèliques mutants i formes vegetals que ressorgeixen entre la devastadora edificació massiva sense ordre ni concert dels humans presumptament extingits. Hi arribem travessant ciutats degradades, poblades de grans immobles i de poques persones. Assistint a escenes desconcertants. Resseguint esquerdes, humitats, òxids, núvols de fum. Parant esment en el rigor tècnic, els monocroms, el colorisme, les perspectives, el preciosisme. Fixant-nos en fets paradoxals que s’esdevenen en exteriors interioritzats i viceversa; en punts de dramatisme, humor, absurditat, enjòlit, misteri; en contrastos que ressurten arran de la destrucció i la regeneració, en elements i accions xocants, atmosferes opressives i decadents…