Sembla que per fi les altes esferes polítiques s’han adonat que per sortir de la crisi ja no n’hi ha prou amb l’esperança que torni a créixer el sector immobiliari. El final del segle passat i els inicis del present ens van deixar el regust amarg d’una economia basada en l’especulació i, finalment, seran la innovació i la tecnologia els únics sectors emergents d’un segle que augura molts canvis en el paradigma del creixement econòmic mundial.
Dit això, convé entendre bé les diferències entre aquests dos conceptes –innovació i tecnologia– per utilitzar-los amb propietat i, per aconseguir-ho, hem de retrocedir fins a la investigació científica, que és la font que alimenta la tecnologia.
La investigació pura és una activitat orientada a l’obtenció de nous coneixements dintre d’aquesta xarxa que constitueixen les anomenades ciències. Per dir-ho de forma clara i entenedora: un investigador investiga sense saber ben bé el que acabarà trobant ni quina serà la utilitat pràctica dels seus hipotètics descobriments.
La tecnologia, en canvi, és una funció que consisteix a aplicar els resultats de la investigació i, si és possible, desenvolupar-los i transformar-los en béns i serveis útils per a la societat. La innovació és la generació de nous productes o serveis que troben una aplicació i generen un valor afegit.
Per tant, el que veiem és que la tecnologia és essencialment innovadora; tota empresa tecnològica innova perquè utilitza els resultats de la investigació pura per generar nous productes o serveis, mentre que la innovació en els sectors tradicionals pot acabar passant desapercebuda perquè no acaben d’estar de moda, queden aparentment fora de l’air du temps, segons els paràmetres de creixement basat en la innovació.
I m’explico: en la meva última conferència sobre emprenedoria innovadora a la Universitat de Múrcia vaig demanar als assistents si coneixien Steve Jobs i, immediatament després, si coneixien Guy Laliberté. Òbviament, a Jobs el coneixia tothom, però a Laliberté amb prou feines el coneixia una sola persona entre tot el públic. I això, en un context universitari. Recordem-ho. En Steve Jobs no cal ni que ens hi aturem. És un exemple paradigmàtic d’innovació tecnològica. Guy Laliberté és igualment innovador i igualment paradigmàtic, però en un sector tradicional. Per això només el coneixia una de les persones que assistien a la conferència.
Doncs bé: Guy Laliberté és el fundador del Cirque du Soleil, un clàssic dels estius andorrans. El Cirque du Soleil és un exemple de llibre d’innovació en un sector tradicional. Es va crear fa més de dos decennis i avui dona feina a més de 20.000 persones a tot el món. Només havien passat dos anys des que es va crear, i l’empresa kuwaitiana Ishtithmar World Capital va adquirir el 20% de les accions del Cirque per 600 milions de dòlars. Avui es calcula que la fortuna personal de Guy Laliberté puja a 1.600 milions de dòlars, segons Forbes, però resulta que per a la gran majoria continua sent un desconegut. Per què? Perquè el seu model de negoci innovador no és tecnològic.
Hem d’aprendre a valorar la innovació segons estàndards de diferenciació en qualsevol sector d’activitat que en generi. Els inversors, que avui tenen excessos de liquiditat ociosos si ho comparem amb els anys del boom immobiliari i als mercats organitzats, necessiten invertir-los en models de negoci que ofereixin elevades rendibilitats. I aquestes rendibiltats es poden obtenir en qualsevol activitat empresarial, ja sigui estrictament tecnològica o innovadora en un sector tradicional.
La capacitat d’innovació sempre serà determinant com a element generador de valor afegit a qualsevol sector, tecnològic o tradicional, que sigui capaç d’aportar novetats i generar barreres d’entrada a tercers, ja sigui amb desenvolupaments tecnològics emparats en registres i patents, ja sigui per la qualificació i seniority dels equips que desenvolupen aquestes innovacions i que impedeixen que siguin copiades o replicades.