Innovar a Andorra

La transgressió com a criteri prové de dos conceptes que són antagònics entre si: el sagrat i el profà, el pur i l’impur, d’aquestes dues concepcions prové del tabú, el demonitzat, el prohibit, la interdicció que s’utilitza com a vertebradora de l’ordre social, i una complexa teoria de les prohibicions la protegeix per evitar el caos.
Trobem rastres d’aquest pensament mític en les religions antigues, així com en el cristianisme i altres cultes monoteistes, l’obsessió per mantenir la puresa com a garant de la integritat social comporta sancions, ordres judicials i violacions d’ella acuradament regulades per l’autoritat, de manera que l’ansietat cap alo prohibit es canalitza a les parts on la violació del tabú es prescriu a través del ritu: els saturnals, el carnaval, el Mardi Gras, les festes dels bojos medievals... i en els ritus contraris que tendeixen a buscar la purificació encara més com la Setmana Santa o El Rocío a Andalusia.
Analitzant els fonaments antropològics, religiosos i socials de la violació del tabú, veiem com la transgressió s’ha situat en un lloc privilegiat de la cultura occidental, apel·lant a la mitografia del seu origen: és molt important assenyalar que és precisament amb una transgressió del mandat diví (Adam i Eva i la fruita prohibida) que l’edat de l’home comença segons la tradició cristiana.
En societats conservadores com és la nostra és difícil innovar per aquest mateix precepte: la innovació es contraposa a la tradició, al que s’ha fet sempre, al que deu mana, a la rància conservació del costum, per molt que ens capfiquem innovar, a Andorra sempre serà una feina farragosa, mal mirada i criticada per una majoria immobilista del costumisme. I alerta, que avui dia i més que mai, sense innovació l’endarreriment està garantit.
És cert que es generen tímides iniciatives institucionals però no ens enganyem, aquí no arriben els fons estructurals de la Unió Europea. I com financem els canvis? Si no hi ha garanties, no hi ha finançament i, una altra vegada, innovació, transgressió, disrupció, són tots termes antagònics al concepte garantia, garant és allò que s’ha replicat tantes vegades que és evident que podrà fer front al capital prestat.
La transgressió i per tant la innovació són sempre minoritàries, perquè forma part de la seva definició el trencar l’esquema que accepta la majoria. No pot ser d’una altra manera. Són les regles de la lògica i el llenguatge. En un país imaginari on tothom innovés, ningú ho faria realment.
La pràctica de la transgressió és aquella que desobeeix i trenca el discurs hegemònic, l’ordre normatiu que ens envolta amb la seva omnipresència invisible afavoreix la pressa i la rendibilitat econòmica, i tendeix a subestimar tota la resta. Segons el filòsof José Miguel Valle caminant, llegint, estant en silenci són pràctiques de transgressió, ja que són contràries a la política social i econòmica que el que preval és el rendiment i la productivitat.
Què és el que hem de fer? Mantenir-nos en els costums invariables creient que la normalitat desitjada i fa uns mesos perduda tornarà? Honestament crec que estem sols al començament d’un canvi de paradigma global, que l’ésser humà és per natura resistent al canvi, però que com a espècie animal, aquells que tinguem més versatilitat serem els que ens mantindrem i gestionarem la disrupció.
Deia Sòcrates que al punt entremig es troba la virtut. Personalment, crec que al punt entremig el que es troba és la mediocritat.