Insostenibilitat climàtica

Ahir es va celebrar la revetlla de Sant Joan, tradicionalment el tret de sortida de l’estiu i de la calor a les nostres contrades. Així ho vivíem viscut tots nosaltres de petits i també els nostres pares, avis, besavis… Però això en els últims anys ha canviat, i ho ha fet radicalment.

El canvi climàtic ja és un fet palpable. No és la projecció en una pantalla que ens mostraven els científics a principis dels anys 90, és a dir, fa tan sols trenta anys, en les primeres conferències sobre el canvi climàtic organitzades per l’ONU. De fet, la primera gran conferència de les Nacions Unides a propòsit  d’aquesta temàtica es va fer l’any 1992 a Río de Janeiro. Llavors ja es tractava, no sé si els sonarà, la necessitat de reduir l’emissió dels gasos d’efecte hivernacle, ser més sostenibles, cuidar les terres de conreu, els ecosistemes…

Val a dir que des de llavors poc o gairebé res hem fet per lluitar contra el canvi climàtic. Hem après conceptes com ara el Protocol de Kyoto que es va acordar l’any 1997 i que des de llavors no ha aconseguit cap dels seus objectius. La humanitat no ha reduït en cap moment les seves emissions contaminants els últims anys. Simplement ens hem fet els ornis i hem seguit amb el nostre estil de vida emetent cada any més gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera que l’any anterior. És a dir, per explicar-ho de forma planera, pretenem reduir l’escalfament global posant més llenya al foc, augmentant cada cop més la concentració d’aquests gasos i, això, evidentment no està funcionant.

Una prova del canvi climàtic que ja estem sentint  en la nostra pròpia pell és l’allargament de l’estiu. L’estació més càlida de l’any és avui dia entre cinc i set setmanes més llarga que als anys 70 del segle passat. Això vol dir que pràcticament dura dos mesos més que cinquanta anys enrere. El que abans era finals de primavera ara és ple estiu i el que abans era principis de tardor, continua sent estiu.

Centrant-nos en el mes de juny, enguany ja hem viscut la primera onada de calor de la temporada. Evidentment, podem trobar antecedents d’onades de calor el mes de juny a les nostres contrades i països veïns. Però això no és significant, el que realment és preocupant és la reiteració amb la qual es repeteixen els últims anys. De les nou onades de calor indexades a Espanya en un mes de juny des dels anys 70, dues van passar abans de l’any 2000 i set des de llavors. La tendència és clarament a l’alça en la repetició d’aquests episodis.

A tot el món, i també al nostre país, ens enfrontem a un nou escenari climàtic. En el cas d’Andorra, en comencem a patir les conseqüències de forma clara. Per exemple: les congestes de neu de les nostres muntanyes, que eren presents a tots els massissos per sobre dels 2.500 metres als anys 70, han pràcticament desaparegut del nostre país, quedant només limitades a petites acumulacions de neu al Comapedrosa, Tristaina, Font Blanca i la vall de Sant Josep. Un estudi dut a terme per la doctora Marta Domènech documenta com les congestes van desaparèixer en només nou anys, del 2003 al 2012, de la vall del Madriu, de la vall de Ransol, de la vall del Riu i de la vall d’Incles.

Ens encaminem cap a una nova realitat climàtica que obligarà les societats actuals a adaptar-se a les noves condicions. En el nostre cas, aquesta nova realitat serà més càlida, amb menys reserves nivoses i amb un augment clar dels fenòmens meteorològics extrems. Cal que ens posem d’immediat a treballar per minimitzar-ne les conseqüències entre la població perquè si una cosa ha quedat clara, és que el canvi climàtic és imparable.