Arribant per fi als últims estertors d’aquest nou festival de consumisme i hipocresia –infants a banda– tocaria començar a preocupar-se de nou per la vida real. O no, perquè també entre nosaltres semblen existir personatges més o menys mítics, però d’existència material difícil de constatar: parlo de l’inspector de treball. On habita? Quines són les seves pautes de conducta? Com es procura la subsistència? Actua o és una simple imatge simbòlica que no fa por a ningú, a l’estil del coco i l’home del sac? En tot cas, sabem de l’existència d’una colònia de tal espècie a la ciutat de Lleida, que sembla la més propera al nostre hàbitat. Això fa preguntar-nos, naturalment, si hi ha suficients individus com per realitzar les seves funcions per tota la província, més enllà d’actuar com espantalls, de manera real i efectiva. Si no disposen dels recursos suficients, la pregunta és: per què? ¿Per què la seva existència ve a cobrir només les aparences mentre les administracions actuen en connivència amb un empresariat que en a vegades –sols a vegades, afortunadament– es deixa portar per l’avarícia i sotmet els seus treballadors a situacions irregulars o directament d’explotació?
¿Exerceixen totes les autoritats, totes les administracions, funcions de control perquè no es donin aquestes situacions. Posem per cas: com pot ser vox populi que hi hagi treballadors vivint en pisos pastera i altres condicions deplorables i que ningú no hi fiqui cullerada. O furgonetes carregades de persones i tothom es faci l’orni? És aquest el tipus de ciutat on volem viure?
En aquest penós context que estem creant, algú pot considerar que li importa un rave, perquè es tracta, naturalment, de persones de fora. No siguin incautes: si les condicions laborals i de vida d’uns empitjoren, la resta anem al darrere.
Apa! Bon any.
