Instants eterns

Penso que tota manifestació artística, pel seu caràcter fragmentari i al·legòric, és abstracta per definició. Les disciplines pictòriques en particular reflecteixen aparences; per molt que l’artista intenti reproduir fidelment allò que veu en un moment donat, percebem una reconstrucció visual d’un seguit de sensacions connectades a conceptes mitjançant els quals s’apropa a la inefable naturalesa del món en assumir l’àrdua tasca de recrear motius.
La plasmació plàstica d’objectes diversos segueix en la pintura contemporània dues grans línies que aborden els temes des de posicions complementàries. Per una banda, l’abstracció voreja la frontera de la realitat enigmàtica, mai immediata, sempre transfigurada, d’una manera diguem-ne més metafòrica. Per l’altra, la figuració accentua els nivells de concreció i realisme i culmina la tendència a “fotografiar” el present efímer.
Doncs bé, crec que Arnau Sánchez, almenys en la seva primera exposició individual, opta decididament per aquesta última via. Les panoràmiques urbanes, els paisatges i els retrats de la mostra Aproximacions a la realitat no només representen imatges reals de llocs i éssers, sinó que copsen l’atmosfera subtil que flota a l’aire imaginat, els reflexos, les ombres, i traspuen ensonyament, visió apassionada i alhora una lucidesa extraordinària. A la sèrie de quadres en format petit, realitzats au plein air, on deixa constància de paratges naturals pintorescos (a més de l’indret i la data, anota la temperatura que marcava el termòmetre quan va estampar els olis sobre les teles) evoco apunts preparatoris de Sorolla per l’espontaneïtat del traç, els efectes lumínics i volumètrics i la impressió que són anotacions íntimes, esbossos poc pintats amb zones sense pintar, meravellosament inacabats, impressionistes o expressionistes, com ara les teles dedicades a figures humanes en què experimenta tècniques diferents: aquarel·la (em criden l’atenció els difuminats que envolten el rostre minuciosament aconseguit a Dona gran), llapis, acrílic i gravat.
Resto especialment fascinat davant de dues vistes de carrers magníficament resoltes que a la distància adquireixen una dimensió màgica d’il·lusió convincent i record exacte. L’ús magistral del carbonet i dels pastels els donen una prodigiosa pàtina de versemblança. Coincideixo amb Sergi Mas a considerar que no és que semblin fotografies, ans percepcions magnètiques, directes, de temps detingut, instants eterns. El mestre d’Aixovall, que aprecia el talent i el virtuosisme i augura una brillant carrera a Arnau Sánchez, precisament és homenatjat en un llenç de l’exhibició titulat Descans sobre una taula: un gat autèntic dormita damunt d’un teixit gairebé palpable. Entre la versàtil gamma d’estils, alguns detalls i conjunts em recorden Rubens, Turner, Meifrèn, Van Gogh, Hopper…
Podeu contemplar-los a pler al vestíbul de la Llacuna fins demà passat.