No puc dir que ell, Luciano Concheiro, o un altre filòsof o persona lúcida del passat o del present m’hagin de canviar substancialment la vida o el curs del meu propi pensament, però sí que em complau que em facin pensar a consciència i alguna cosa més. Amb les seves invitacions a la reflexió, moltes vegades he donat forma, color i textura a gargots que ja m’havia fet al cap. I això em fa avançar, evolucionar, canviar la bombeta de dins alguna habitació que era fosca: aturar-me per donar-me llum pròpia és una qüestió personal de supervivència.
M’agrada llegir els grans pensadors i també els més joves, com ara l’esmentat Concheiro, net intel·lectual de Karl Marx. El seu llibret, un assaig exprés, Contra el tiempo, premi Anagrama, em prevé d’un mal silenciós molt perjudicial: l’acceleració del temps –un factor que personalment em fa patir i em crea molta ansietat–. I em reafirma en la meva pròpia convicció que és necessària una transformació existencial que trastorni no només com ens comportem en societat sinó també les nostres relacions amb nosaltres mateixos, amb la naturalesa; i les nostres prioritats en la vida.
Diu l’autor que l’únic que pot enfrontar-se al temps accelerat és l’instant, que és el moment en el qual l’esperit finit comprèn que està arrelat en l’infinit. I destaca que no s’ha de confondre el carpe diem capitalista, que obeeix a la sublimació del consum, amb l’anterior, que és la construcció d’un temps fora del consum i de la lògica de la productivitat i de les mercaderies.
Pensant de manera pràctica, viatjo fins al record espontani d’un moment recent: un gran somriure compartit amb el meu estimat després de fer-nos un petó com aquells de pel·lícula. El somriure que em captura és el meu instant. El petó que em connecta ara d’una altra manera amb mi, amb ell, amb l’entorn, amb la màgia, amb una borratxera de sensacions abans no tan nítides. Aturar-se en les experiències que pertanyen a la quotidianitat més senzilla.
Queda clar que la nostra enemiga, l’acceleració de la vida que experimentem des de fa dos segles, des dels temps de la Revolució Industrial, té l’origen en el capitalisme i la seva ànsia de beneficis permanents. Viure atropelladament ens està desfent per complet. Les conseqüències d’aquesta vida accelerada es deixen veure per tot arreu: el flux informatiu erosiona la memòria i ens complica l’elaboració pròpia d’un relat coherent. Les polítiques cada vegada són més curtterministes, per no parlar dels plans industrials o educatius.
Així doncs, aquest interessantíssim Contra el tiempo. Filosofía práctica del instante és bàlsam curatiu i pal·liatiu, un llibre suggeridor, una revolució silenciosa per acabar amb un mal ja assumit per tothom. Tenir avui en dia una bona filosofia és salut. Sí senyor... l’instant!
