Que el Gran Recapte, aquesta extraordinària i tan catalana manifestació de solidaritat col·lectiva a hores convingudes, hagi coincidit amb la irrupció del Black Friday, irresistible i aclaparadora, és un símptoma més de la conversió de la societat en un ramat de ciutadans (?) gregaris que es mou al ritme que dicten aquestes onades subterrànies d’opinió, aparentment espontànies, que ens han portat al Brexit, a Trump i, perdonin vostès, al xup-xup sobiranista. Explosions col·lectives que s’alimenten amb el que ara sabem que es diu postveritat. Ja ho saben: quan les creences basades en les emocions –la culpa és dels immigrants, Europa és la causa de tots els mals, Espanya ens roba– substitueixen la racionalitat i no hi ha res a fer. És en aquest context on s’ha covat els últims temps una nova i dissolvent manera d’entendre i practicar (o no practicar) els drets i els deures que ens articulen com a societat més o menys lliure i avançada: la (diguem-ne) cultura de la insubmissió, que Colau va elevar a categoria política quan va cridar a desobeir les lleis “injustes”, i que tant serveix perquè els independentistes de pedra picada facin pessigolletes fiscals a la pèrfida Espanya com per oposar-se a la retallada de diacrítics decretada capritxosament per l’IEC. Es tracta, al final, de substituir la llei –és a dir, el precari, discutible i pràctic consens a què hem arribat sobre el que podem i no podem fer– per la pura consciència individual elevada a criteri absolut, definitiu. I campi qui pugui. És el camí –ara ho sabem– que porta a Marine Le Pen. ¿Hi ha solució? Doncs sí: la insubmissió a la insubmissió, que un servidor començarà a practicar aplicant des d’ara mateix la llista diacrítica que l’IEC ha parit. I que ha parit a la babalà, sí; però l’alternativa és el caos.
