Fa ja un temps una companya, joveneta aleshores, quasi plorava amb l’amable qualificatiu que li havia adreçat un lector: carronyaire. Un d’aquells insults que es profereixen des de l’anonimat i contra algú que habitualment signa amb nom i cognom i que en cada paraula que escriu s’hi juga la cara i la reputació. Però això és material antic, una qüestió amb la qual lidiem tots finalment, periodistes i qualsevol usuari de xarxes socials. Així que de tan repetits els insults, els comentaris despectius envers els professionals i els mitjans, la qualificació reiterada sobre tal o qual diari “de merda”, acaben sent com l’aigua que corre. No hauria de ser així, però no es pot batallar contra molins de vent.
Ara bé, proferir amenaces contra un periodista i, cosa més greu, contra la seva família, és intolerable, és una línia que no s’hauria de traspassar mai, i menys en una societat pretesament avançada i democràtica. Per molt que molesti una informació, per molt que desagradi una línia editorial, per molt criticable que es pugui considerar un tractament informatiu. Amenaçar professionals, deixant de banda que és delicte i que per tant cal una actuació immediata de la policia i la justícia, situa la nostra societat al nivell de la cosa nostra.
Pot caure algú en la temptació de pensar “bé que s’ho mereixia” o “això no va amb mi”. Però aleshores, on es posa la frontera de qui es mereix o no ser amenaçat? Qui jutja a qui se li haurien de fotre unes hòsties per la seva actuació professional? A un periodista, a un metge, a un escombraire. Recorden aquell famós poema contra la indiferència? “Quan van venir per mi, ja no hi havia ningú per defensar-me”.