El còmic dels anys vuitanta no seria el mateix sense la insubstituïble contribució del tàndem format per Alejandro Jodorowsky i Moebius, guionista i dibuixant, respectivament, de L'Incal, la història de John Difool en un món imaginat i ple d’imaginació. Les successives relectures serveixen per afinar l’univers simbòlic de l’autor xilè i contemplar la història en les seves vessants, però, sobretot, per gaudir del dibuix de Moebius, autor que a L’Incal es troba en un particular estat de gràcia.
És un lloc comú afirmar que L’Incal neix de la pel·lícula que no va ser, la Dune que Jodorowsky va preparar abans que David Lynch i que David Villeneuve, i sí, és cert, a L’Incal es troben trames i personatges, a més de certa atmosfera, que pot recordar aquell somni inacabat. Però L’Incal aconsegueix tenir vida pròpia. I ho fa perquè, crec, parteix del supòsit que havia de regir Dune: L’Incal és un punt de fuga de l’espiritualitat que Jodorowsky volia situar en el renovellament del món a través de la consciència. A Dune aquest punt de fuga era en Paul Atreides, el seu protagonista, i a L’Incal és en Soluna, personatge d’un nen que encarna durant bona part de la trama el mateix Incal, aquesta consciència superior que ha de renovar l’univers. Al mig d’aquesta transcendental missió es troba John Difool, detectiu privat de classe R, un pobre diable de vicis convencionals que comença el còmic caient, en un conegut dibuix que inspirarà moltes ciutats-pou cinematogràfiques. 
La caiguda de John Difool és només el principi, i si el lector segueix fins al final contemplarà un relat circular, perquè l’etern retorn és també un tema de L’Incal. Pel mig hi ha conspiracions polítiques, cops d’estat, guerres, papes tecnocràtics, revolucionaris siderals, la separació de l’ésser en arquetips, traumes, viatges astronòmics i astrals, andrògins que regnen en l’imperi espacial i la contemplació de quelcom semblant a Déu... Un terrabastall provocat per una lluita contínua entre llum i foscor i que conté molt d’allò que ha estat el segle XX a la recerca de l’esperança en una refundació, en un salt civilitzatori propiciat per una evolució de la consciència, en un viatge molt similar al descrit al tarot, al qual el guionista ha dedicat una part de la seva vida. 
El còmic de L’Incal creua dins seu tantes dimensions com el propi objecte que representa el concepte: dues piràmides, una de blanca i una de negra, encaixades pel mig travessant-se l’una a l’altra. Aquesta virtut permet gaudir d’una novel·la gràfica policíaca, un trhiller polític, un manifest New Age, una comèdia de perdedors, una novel·la d’aventures, una pel·lícula d’acció, una space opera amb totes les lletres i un tractat existencialista i psicoanalític, una tragèdia clàssica, un mite stricto sensu, un cicle èpic. L’Incal té la vocació, en si mateix, de ser-ho tot. I s’hi apropa.