És molt bonic, i tant de bo real, dir que integrem la diversitat a la família, a l’escola, a la feina... El llenguatge, millor dit, els qui l’usem, hem anat evolucionant al llarg dels últims anys i des d’aquell tolerar el diferent, hem passat per verbs com acceptar, acollir... Fins i tot hi ha persones i entitats que han anat més enllà i arriben a dir que “ens hem de fer com l’altre”. Més modernament, diem que hem d’empatitzar, posar-nos en la pell, o les sabates, segons les cultures, de l’altre. I és clar, l’experiència que ja comencem a acumular ens diu –em diu– que al cap i a la fi hem d’apostar per conviure amb i en la diferència de colors, de tarannàs, de cultures, de religions, de capacitats. I, ara sí, això costa, i costa molt perquè no ens surt naturalment. Us ho puc ben assegurar. Si fins i tot ens costa asseure’ns al costat de segons qui, i ara que és estiu més encara, perquè notem una flaire... diguem-ne especial. Si a la calor que pot produir-la li adjuntem altres qüestions, com per exemple que fem olors diferents segons d’on som, quin tipus d’alimentació prenem o amb quin gel de dutxa ens ensabonem, la cosa es complica. En fi. Després de córrer món i viure amb persones de cultures diferents, crec que hem d’arribar a ser capaços de conviure amb els altres, simplement, i que per això ens haurien d’entrenar. Fins al punt que considero que ara que està tan de moda això d’educar per competències o valors, hi hauria d’haver un eix transversal que fos el de la convivència. Amb quin farciment? Ens hi hauríem de posar d’acord i per començar ja seria un bon exercici de convivència, no creieu?