Ja fa dies que la intel·ligència artificial (IA) és un més de nosaltres. Forma part del nostre dia a dia d’una manera que, a vegades, ni tan sols veiem: ens recomana sèries, corregeix textos, tradueix idiomes, analitza dades, genera obres d’art...

La literatura tampoc no se li resisteix. La IA és capaç de crear novel·les de qualsevol gènere. Jo encara no n’he llegit cap, però potser perquè em fa una mica de por descobrir que és igual o més bona que un escriptor o escriptora de carn i ossos...

Ara bé, la realitat és que la IA té múltiples aplicacions. Ens trobem davant d’una revolució tecnològica de dimensions gegantesques que ens obre moltes oportunitats, sí, però que al mateix temps, com tota revolució, també desperta inquietuds i pors legítimes, especialment en l’àmbit laboral i ètic.

Els avantatges de la IA són innegables. Processos que abans requerien dies, setmanes o mesos de feina, ara es poden fer en pocs segons. En medicina, es poden analitzar imatges o dades per detectar anomalies amb una precisió superior a la humana i, per tant, minimitzar els errors en el diagnòstic. En el sector financer, es poden predir tendències a partir d’un gran volum de dades. En el món editorial, la IA pot ajudar a crear esborranys de textos, estructures narratives, proporcionar una pluja d’idees o realitzar resums automàtics. Fins i tot pot crear publicitat i redactar informes, així com redactar els treballs del qualsevol alumne amb poques ganes de posar-se a estudiar o de llegir el llibre de text (un problema que, segur compartireu amb mi, donaria per un altre article).

Tanmateix, no tot són flors i violes a ulls de les empreses o els alumnes. El gran temor que acompanya la IA, a banda que es pugui convertir en la futura VIKI de Yo, robot (2004), és la pèrdua de llocs de treball. Cada vegada més, tasques que abans feien les persones ara poden ser automatitzades.

Tot plegat suposa un gran repte: com ens adaptarem com a societat? Quins llocs de treball desapareixeran? Quins nous en sorgiran? Estem preparant les noves generacions per conviure amb la IA o encara ens centrem a ensenyar competències que quedaran obsoletes?

De moment, hi ha més preguntes que respostes i el futur és ben incert. Encara més, crec que no només ens hem de preguntar què pot fer la IA per nosaltres, sinó què volem que faci i en quines condicions ho ha de fer perquè representi una ajuda i no un perjudici.

Tampoc no ens podem oblidar del component ètic que suposa aquesta revolució tecnològica sense precedents. Qui controla la IA? Amb quins valors s’entrena? Pot discriminar i reproduir prejudicis? Pot cometre errors si s’ha alimentat amb dades esbiaixades? Qui gestionarà els problemes ètics que comporta el seu ús? I com ho farà?

Hi ha qui diu que, forçosament, ens hi adaptarem. Que si la IA elimina determinats perfils laborals, també en crearà de nous. Però ningú no sap del cert quines implicacions tindrà tot plegat a llarg termini. Potser la clau no és rebutjar la IA, com tampoc ho és abusar-ne ni utilitzar-la sense cap regulació, sinó integrar-la amb sentit crític. Establir límits clars per protegir les persones i els drets dels treballadors i garantir que el progrés tecnològic no deixi ningú enrere. La IA pot ser una eina increïble per millorar la vida de tothom, però només si posem les persones al centre de la qüestió. Al capdavall, l’hem creat nosaltres, de manera que també hem de ser nosaltres qui decidim com volem conviure amb ella.

Ara bé, deixo a les vostres mans això de donar-li les gràcies o no després de qualsevol consulta. Alguns ho fan per si de cas, no sigui que la IA s’ofengui i siguin els primers en la seva llista d’extermini, però d’altres saben el cost afegit que hi ha al darrere de cada agraïment i comiat: una despesa extra d’energia, diners i cost mediambiental.