De moment, hi ha partides que tenim guanyades, i encara queda per veure un actor o actriu 3D creada amb IA a sobre l’escenari. Tot i que ja tenim des de fa anys espectacles amb hologrames d'artistes passats. Però l’altra banda, al costat fosc de l’escenari, la té més a tocar.  La intel·ligència artificial ja ha travessat les bambolines. Escriu guions, genera escenografies virtuals i dirigeix coreografies que ni la mateixa Pina Bausch hauria gosat imaginar. Fa de dramaturg i de tècnic. Hi ha qui diu que això democratitzarà la creació. Altres ho veuen com una amenaça disfressada d’avantguarda. El debat és vell: tecnologia i art ballen junts des del primer cop de tambor: de la flama a l’electricitat, al videomapatge, al LED, que substitueix els filtres i gelatines, de les taules de llums als PC. Però ara la parella s’ha tornat més sofisticada. La IA no només ajuda: proposa. No només calcula: interpreta. I aquí és on grinyola la cosa. Pot una màquina emocionar de veritat? Pot una escena escrita per un algoritme tenir l’ànima d’un monòleg de Lorca? No, evidentment... però pot qualsevol humà escriure un sonet com Lope?  Pot qualsevol músic escriure com Mozart? Potser no es tracta de substituir, sinó de sumar. Imaginem una companyia de dansa que utilitza IA per crear patrons de moviment impossibles. O un actor que assaja amb un assistent virtual que li dona rèpliques precises, sense cansar-se. Una companyia que escriu a dos mans i un algoritme escenes a diari fins a arribar al text final. No és ciència-ficció, és el present en molts tallers experimentals d’Europa i, a poc a poc, també molt més a prop. Ara bé, també hem de vigilar amb el miratge. No tot el que brilla és or, i no tot el que es pot fer amb IA val la pena escènicament. Suposar que només perquè ha sigut creat per un algoritme és bo és el pensament del qual hem de fugir. El risc és acabar amb espectacles que semblin vídeos de TikTok, buits d’intenció i farcits d’efectes, o deixant que la IA ens faci el treball sense la nostra ànima o sense revisar i corregir. L’art no és només impacte i idees: és imperfecció, silenci, pausa, respirar el pols del públic per aguantar una rèplica encaixada en el moment precís, fugint del text preconcebut i vivint el moment de cada funció. I d’això, la IA encara no en sap gaire. Potser el repte no és que la IA aprengui a fer teatre, sinó que nosaltres aprenguem a conviure amb la seva manera de crear. Que l’espectador sàpiga què mira i des d’on es crea. Que darrere cada obra hi hagi una ètica, una autoria clara, una intenció més enllà del “mira què pot fer la màquina”. De moment, l’escenari encara té olor de fusta i pols. I això, cap algoritme no ho pot simular del tot. Encara.