Potser tenim una percepció esbiaixada de les coses. Potser ens genera massa perplexitat el present i trobem que en el passat les certeses eren «millors», és a dir, que gaudien de més qualitat, de més força i que ara, mirant enrere, creiem que el passat sempre ha estat estable i ple. Però això és un miratge, doncs podem parlar d’èpoques de crisi que de ben segur dissolien tota certesa enfront d’un futur literalment apocalíptic, penso, com Fernando Arrabal, en el mil·lenarisme, per exemple.
Crec que vivim instal·lats en quelcom similar, en aquest peculiar retorn de la sensació de final dels temps, o del final d’alguna cosa tot i que no sapiguem definir-la. Fins i tot Francis Fukuyama, qui va decretar el final de la Història, sembla ser que ha reconsiderat la seva tesi davant l’onada de canvis conjunturals i fins i tot estructurals que s’esdevenen o poden esdevenir-se. Tot i superar sense gaires febrades simbòliques el canvi de mil·lenni, és evident que alguna cosa va canviar a partir del 2001, i que tot es va començar a complicar obligant-nos a replantejar la filosofia de la història que fins aleshores tothom tenia al cap. S’ha posat en dubte, ni més ni menys, que la noció de progrés. 
Aquest progrés en crisi és la qüestió de sobrevola la darrera compilació de textos d’Slavoj Zizek traduïda al castellà: «Contra el progreso». Aquesta recull una sèrie de contribucions que l’autor eslovè ha dedicat a la filosofia de la història, és a dir, a com entenem el transcórrer dels esdeveniments humans, i ho fa, com acostuma, a partir de la seva visió concreta i de l’actualitat. Així, parla d’Ucraïna i de Gaza, de Trump i de Putin... Però també de Walter Benjamin, de Jaques Lacan i de la seva visió sobre la gènesi i mutacions de la ideologia contemporània. Hi pesa, com una espasa de Dàmocles, la noció de canvi climàtic i la guerra global. La història, aquí, es converteix en un feix de possibilitats, i fa seva una visió del present com el conjunt sencer de passat i futur, visió propera a Benjamin i a determinades concepcions religioses.
Però no és només la història, es tracta de veure com vivim la història, i aquí entra la ideologia. Per a Zizek la ideologia és central. I no parla d’ideologies, sinó d’ideologia, doncs no considera aquesta com una interpretació més disponible i a escollir per identificació, sinó que la ideologia és la dimensió conscient i inconscient (i en aquesta divisió entra Lacan, teòric de la psicoanàlisi) que sosté -i alhora és determinada per- el sistema social i econòmic (i aquí entra Karl Marx, la segona pota de la visió de l’eslovè). D’aquí l’experiència de la història que podem tenir. I es constata: la noció de progrés s’ha anat deteriorant i, el més important, ha deixat de ser útil tal com se l’ha concebut. Per a Zizek cal una nova noció de progrés que destrueixi l’antiga, ja inutilitzada, capaç de superar els jocs simbòlics propis de la ideologia contemporània.