Intrusos a la ciutat (II)

Reprenem avui la segona part de l’article de mes passat. Per molt que diguin que segones parts mai foren bones, moltes vegades han estat necessàries.
Si continuem parlant de mobilitat urbana i dels nous vehicles elèctrics de mobilitat personal, els famosos VMP, una nomenclatura que inclou tota mena d’objectes rodats com segways, hooverboards, monocicles o els més coneguts patinets, és el millor moment per fer-ho.
L’arribada del bon temps, o fins i tot podem dir més, l’arribada d’aquest bon mal temps per l’excés de calor que de forma generalitzada anem patint de forma incremental any rere any, representa un al·licient a l´ús d’aquestes noves formes de mobilitat personal i elèctrica. Moda o necessitat?
Per centrar el tema, cal recordar que són considerats dins d’aquesta categoria tots els vehicles que no sobrepassin els 25 km/h. En cas contrari serien considerats com a scooters elèctrics, i llavors ja haurien d’ésser matriculats i només haurien de poder circular per la calçada; per tant, ja serien una altra cosa.
Fins ara no he fet menció de les bicicletes elèctriques perquè aquestes tenen una categoria pròpia, i no per qualsevol motiu, sinó per un força cabdal. Tot i ser vehicles assistits per un motor elèctric, són vehicles de mobilitat activa: si tu no pedales, la bicicleta no es mou, així que en major o menor grau sempre tindran una incidència positiva en la salut de l’usuari que el VMP no té ni tindrà mai. Els VMP no contaminen però no ajuden a reduir el greu problema del sedentarisme, una conseqüència pròpia de la nostra forma de viure urbana que tantes repercussions negatives genera sobre el nostre estat físic i mental.
Atès que la irrupció sobtada d’aquests vehicles ha agafat a contrapeu les administracions competents en matèria de trànsit, tant a Andorra com a arreu, s’han hagut d’improvisar d’urgència unes ordenances per tal de solucionar el buit legal que hi havia, font de conflictes entre els diferents usuaris de la via pública.
Així els comuns d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany van prohibir, amb tota lògica, la circulació d’aquests vehicles i de bicicletes per les voreres, un espai inalienable del vianant. Més discutible és la prohibició per zones de vianants on, si hi hagués espai suficient, es podria conviure sense problemes, almenys fora dels períodes de més afluència turística o en determinats trams horaris. Però el més discutible és la prohibició de poder aparcar les bicicletes lligades a elements del mobiliari urbà, sempre és clar sense causar danys ni molèsties a tercers. A tall d’exemple, la darrera ordenança que es va aprovar a Madrid permetia fer-ho sense gaires restriccions. Si a les nostres ciutats hi hagués un desplegament adequat d’aparcabicis no seria un problema , però lamentablement no és el cas.
I és que les ordenances no s’haurien de quedar només en l’aspecte regulatiu, haurien de ser molt més ambicioses. D’aquesta manera haurien de promoure un canvi de paradigma en la mobilitat urbana al nostre país. S’hauria de facilitar i incentivar l’ús d’aquests vehicles alternatius al totpoderós i sobreutilitzat cotxe, no només posar traves moltes vegades innecessàries i injustificades. Cal un canvi urgent de mentalitat i una obertura a noves idees.
Per tant, tal com està la situació actualment, bicicletes i VMP poden circular pels escassos trams de carril-bici de què disposem, molts d’ells voreres-bici, compartint espai amb vianants i generant un conflicte que es volia evitar, tota una contradicció. Les voreres-bici són un problema a erradicar i un anacronisme perillós. També ho poden fer per la calçada, que hauria d’ésser el seu lloc natural, però sempre desprès de pacificar un trànsit que cada dia és més agressiu. En canvi, parlar de posar restriccions al cotxe sembla al nostre país una quimera, quan hauria de ser una prioritat a aquestes alçades.
Però tot això no té sentit. Cap mesura en l’àmbit local sobre mobilitat sostenible valdrà de res si entrem en el frenesí del creixement infinit en un planeta limitat. Projectes desmesurats i fora d’escala com el de l’aeroport canviarien irremeiablement el destí del nostre país, sempre vinculat a la natura i a les muntanyes. És hora de dir no: és un compromís de futur.