Inversemblant Almodóvar, intel·ligent Bollaín

Mentre no em trobo La Meri del Mini, @LimeriMini, que em fa riure a Twitter, i penso qui deu ser i, a vegades, ho intueixo, però aleshores fa un comentari sobre cotxes o sobre moda cuqui que em desconcerta i ja no ho tinc gens clar; mentre no la trobo dic, vaig al cinema. Les tardes de diumenge són millors amb pel·lícules, molt millors. 
Durant algunes setmanes han coincidit a la cartellera l’última de Pedro Almodóvar, Madres paralelas, i l’última d’Iciar Bollaín, Maixabel, dos dels grans del cine espanyol contemporani, amb Alejandro Amenábar –encara sento la impressió i la por de Mientras dure la guerra, i amb Fernando León de Aranoa. Esperem que arribi aviat El buen patrón. Igual que esperem Mediterráneo, la història d’Open Arms. –Sí, ja et sento, si hi afegim els dos Trueba ja tindrem la filmografia dels progres completa. Cert, però prefereixo aquesta que segons quines que roden pel món.  
Almodóvar pot ser divertit i profund alhora. I melodramàtic i pesat, depèn de la pel·lícula. Però és diferent; un creador original. Em quedo amb el director divertit i transgressor, el de la La ley del deseo per exemple, el jove més que amb el madur egocèntric que es mira el melic constantment, com tants directors de cine –i persones corrents– també és veritat. Vaig passar-m’ho bé amb la intensa Dolor y gloria, la seva autobiografia, el seu retrat, però ja no tant amb Madres paralelas, una història més seriosa, que entrellaça la maternitat (la mare, Almodóvar sempre ha parlat de la mare) amb la memòria històrica, amb els assassinats durant la guerra civil que encara jeuen en fosses comunes sense identificar. I aquí és on a mi em grinyola. El melodrama d’Almodóvar em quadra per a històries personals, amb tocs surrealistes, però no per a la història en majúscules, la història col·lectiva, quan es vol posar seriós els retaules li surten igualment melodramàtics però són inversemblants, no em sonen a veritat. No me’ls puc creure. 
Tot el contrari que Maixabel, una història intel·ligent fins al moll de l’os. Després de La boda de Rosa, una festa de pel·lícula però massa simple, amb un missatge tan obvi que perdia tota la força, dubtava una mica de Bollaín, autora d’obres mestres com ara Te doy mis ojos. Maixabel és la història real d’una dona, Maixabel Lasa, a qui ETA va assassinar el marit i, anys més tard, va propiciar entrevistes entre víctimes i assassins per tancar –o ajudar a tancar– un procés de dolor i mort. És una història humana, amb enormes actors, diàlegs que deixen clavat a la cadira, fotografies de la psicologia de persones que se’ns exposen com si les obrissin amb un bisturí. Bollaín mira tots els protagonistes d’una història terrible, il·lumina alguns personatges i les seves vides, mentre a altres els fa viure en una foscor i tenebres constants. Imprescindible.