El 1873 les nostres Valls vivien moments convulsos on les lluites de poder per a influenciar els destins del Principat eren més evidents que mai. El copríncep episcopal, que fins aleshores no havia hagut de compartir massa les decisions que concernien les Valls, es trobava davant d’un nou escenari amb un copríncep francès que cada cop intervenia més i un poble andorrà amb una base democràtica més àmplia des de la Nova Reforma del 1866 que va instaurar el Consell General, que també volia dir la seva.
En un context de crisi econòmica amb, entre altres, el tancament de les fargues, la qüestió del joc va ser el catalitzador dels desacords i de les disputes de poder dels diferents ens.
Els esperits encara estaven alterats per tot l’ocorregut, quatre anys abans, el 1869. L’any 1869 va ser un any tràgic: la delegació del Consell quan anava a fer les paus amb el copríncep-bisbe Caixal va ser empresonada a la Ciutadella, i després quan els andorrans van demanar ajuda al copríncep francès es van trobar amb un Vescomte de Foix encara més intransigent que va decidir jutjar i sentenciar a sis anys de desterrament el síndic Guillem d’Areny i Plandolit. 
Els greuges de tot plegat van ser a causa del joc. 
El cert és que la instauració de cases de Joc al país era percebuda pels  andorrans com una via per obrir noves activitats econòmiques, per modernitzar les infraestructures, per obrir-se al món. I el més important, els andorrans volien decidir per ells mateixos. Així que el Consell General del 1873 no es va voler deixar intimidar per l’abús de poder dels coprínceps amb els fets ocorreguts el 1869 i novament va autoritzar que un altre inversor, la Société du Val d’Andorre, construís un casino i un balneari a canvi de fer una xarxa viària per accedir al país i per millorar les comunicacions dins les Valls. 
I una altra vegada els coprínceps van tirar la cavalleria contra les Valls tancant fronteres, instaurant aranzels duaners i tota mena de traves, saltant-se de pas, l’acord comercial assolit el 1867 pel síndic Areny i Plandolit. 
I tenint en compte el poder dels coprínceps a l’època, tot l’acordat pel Consell General en relació amb el joc va quedar en paper mullat.
Així que el 24 d’octubre del 1873, el Consell general, amb el síndic Nicolau Duedra al capdavant, va prendre una decisió de manera unànime que en cap cas els coprínceps li podrien tombar: declarar la verge de Meritxell patrona de les Valls. 
Va ser una decisió original i inèdita, ja que un poder polític no fa patronatges religiosos!  És més, va ser una decisió a la qual el copríncep episcopal, el bisbe Caixal, s’hauria pogut adherir i que hauria pogut magnificar demanant al Papa la coronació de la Verge. Però no va ser així. La demanda al Papa va haver d’esperar 40 anys.
El copríncep Caixal, aquell any 1873 va decidir atorgar-se un poder regalià, lluny dels temes religiosos. Va fer encunyar una moneda! La moneda, que tenia un valor de deu cèntims de pesseta, i que ara podeu trobar a les cases de numismàtica, porta l’escut d’Andorra al centre i als voltants la inscripció “República de los Valls de Andorra”. 
El món al revés. Un poder polític que declara una Verge, patrona i un bisbe que fa encunyar moneda on a més a més fa inscriure “República”!
Doncs això, inversió i confusió de rols.