Quasi cada dia parlo per telèfon amb la meva mare. És el luxe d’avui que no apreciem prou perquè hi estem acostumats.  Ni som conscients de tenir l’aigua calenta, de l’electricitat, de la calefacció, fins al moment que deixen de funcionar. Jo que de petita passava els estius al poble on trèiem l’aigua del pou i ens escalfàvem amb l’estufa de llenya, de vegades me’n meravello. El mateix passa amb les converses telefòniques: als meus inicis, quan vaig arribar a Andorra, les trucades internacionals les havia de fer des de l’STA. Ara, tot i la tristesa i la bogeria del món on ens ha tocat viure, la mare i jo parlem sovint, separades per la distància de cinc mil quatre-cents quilòmetres, i em sé les pel·lícules que mira i les cançons que escolta, conec els seus personatges preferits dels canals de YouTube que segueix. 

Un dia em va parlar de la professora de la Universitat Estatal de Sant Petersburg Tatyana Chernigovskaya, doctora en psicolingüística i neurociència, una figura molt popular entre els televidents de Rússia. A la meva mare li feia gràcia una de les entrevistes que li feien, on el presentador, veterà del periodisme rus, tot i ser un home casat, amb fills i nets, semblava perdudament enamorat de la seva entrevistada. La qualitat que més valora la meva mare a les dones és la seva essència femenina i la capacitat d’inspirar admiració. No sempre hi coincidim, però Chernigovskaya, el seu brillant sentit d’humor i la forma poc convencional d’abordar temes d’interès em van fer gràcia i a poc a poc m’hi he aficionat.  

Les conferències que fa aquesta dona elegant i segura de 76 anys sobre els misteris del cervell humà ofereixen més preguntes que respostes definitives. Fan pensar sobre l’estructura dels fenòmens perceptibles, sobre les connexions entre la consciència i el llenguatge i la nostra capacitat d’aprendre. Algunes de les seves teories em confirmen allò que havia intuït, com per exemple la idea que els humans no utilitzem només un percentatge baix de la capacitat del nostre cervell, sinó que els millors de nosaltres fan ús de pràcticament tots els seus recursos: ara bé, no pas de tots a la vegada, sinó activant-los de forma intermitent, triant en cada cas aquells que més s’adeqüen a les tasques que afronten. 

Els nostres mètodes de mesurar la intel·ligència i la capacitat intel·lectual sovint són imperfectes. Encara no s’ha determinat què és un geni, què determina la capacitat d’assolir fites extraordinàries. Per ser capaços d’aprendre i millorar, en primer lloc hem de saber determinar amb quins avantatges i desavantatges hem nascut i crescut, entendre com es poden utilitzar i per a què. No pots ni estimar ni odiar allò que no coneixes: en primer lloc hem d’entendre com som, què som. D’això parlem amb la meva mare, sempre somniadora i entusiasta, que avui fa anys. Feliç dia. Que no et deixin mai les il·lusions.