Comptem que la ironia és dir tot el contrari del que un pensa en una situació o context que revelen la incongruència de l’afirmació. És un joc de la intel·ligència que detecta la incoherència i que en la maniobra desvela l’absurd del funcionament de les coses o una veritat profunda amagada sota capes de sentits convencionals o enterrada en el lloc comú. El gaudi n'està reservat a entendre el context i el que desvela la ironia. Sense desmentir aquesta definició, la ironia és distància, la capacitat de la intel·ligència i del llenguatge de desdoblar-se i contemplar un fet real i immediat amb una separació que en permet la reflexió.
Aquest darrer sentit d’ironia és el que es pren com a figura retòrica o recurs o concepció general literària. I fou la modernitat qui la col·locà al centre. En concret una novel·la. En concret El Quixot. L’aristòcrata embogit per les novel·les de cavalleria que surt a la seva realitat imitant personatges de novel·la i les aventures del qual són alhora novel·lades per un autor de ficció i alhora, tot plegat, per un autor real. No és cap novetat, un joc de miralls barroc portat al límit del possible al seu moment, amb tanta fortuna que encara avui en parlem i, aquí s’hauria de filar més prim, el llegim.
La lliçó novel·lesca és represa contemporàniament per la majoria de novel·listes literaris, és a dir, que prenen la literatura com la font i manera de la literatura -és difícil fer-ho d’una altra manera- i, amb un fort influx del postmodernisme juguen amb la ironia, superposen narradors, referencialitats –quin narrador parla de la realitat, quin de la ficció, narradors que es dirigeixen als autors, als personatges, que són els personatges–, se superposen les trames, personatges que se surten del motlle i s’expandeixen per l’obra, figuren materials complementaris, fins i tot no narratius. I tot això per retratar una realitat crua, d’història i d’històries plenes de mort i barbàrie, un present insuls, cap brillantor moral, sense heroïcitats. Els moments brillants se’ls deixa a la història literària i es prenen textos i autors com personatges vius viatjant en el temps i en l’espai de meques contemporànies i parnassos hilarants: metaliteratura, literatura sobre la literatura.
Això és El complot de los Románticos, de Carmen Boullosa (2009), autora mexicana que pren la història de la literatura i la fa viatjar de Nova York a Mèxic DF i d’allà a Madrid, les dues darreres ciutats candidates a acollir el darrer congrés dels millors autors (morts) que han existit. Els esperits es reunien anualment i fins aleshores ho feien la ciutat estatunidenca. Aquell any, però, la balança s’inclina cap a països hispanoparlants i l’organització escull una fosca i inèdita autora mexicana –"morta en vida"– com a presidenta. El personatge s’iniciarà i se’n sortirà com a narradora d’aquest viatge impossible. Pel mig el joc de miralls es multiplicarà i la ironia envairà les pàgines. Però no serà dir allò contrari del que es pensa, sinó una revelació i una epifania no exempta d’humor ni de tragèdia.
