M’agrada l’infrafutbol, és a dir, el futbol modest. L’altre futbol que es juga molt lluny del que parlen i parlen tots els mitjans de comunicació. Un futbol que no entén les bicicletes i el pentinat de Cristiano Ronaldo ni tampoc sap res dels espectaculars eslàloms de Leo Messi. Un futbol que no té res a veure amb els milions que guanyen les estrelles del conegut com l’esport rei. A l’any 2007, l’any quan jo vaig arribar aquí al país, Islàndia perdia per 3 a 0 contra Liechtenstein. Aquella va ser considerada com la pitjor derrota de la història d’aquesta selecció. Va tocar fons fins a ser la 112a del rànquing FIFA. Llavors es va apostar per Lars Lagerbäck. L’entrenador més exitós a Suècia. Es van crear pistes indoor i la pilota no es va aturar en un any amb entrenaments i partits. Islàndia té una població de 334.252 persones i 25.000 persones estan federades a l’esport rei, és a dir, un 7,5% de la població. Es van classificar per l’última Eurocopa i tothom parlava d’un miracle. Ara s’han classificat per el Mundial 2018. Això ja no és un miracle. És feina, molt feina, i creure en un mètode. Han pujat 91 llocs en set anys al rànquing FIFA i han tocat el cel, novament. I aquesta vegada ho va fer amb un seleccionador que exerceix de dentista, Hallgrimsson. I no és només un èxit de l’absoluta sinó del futbol base. Cada vegada anavem tenint millors entrenadors. Van convertir el futbol en una família sense excloure a ningú. Amb el lema no només formem jugadors, formem bones persones. El secret ells no l’expliquen, però tot es basa en fer moltíssima feina, tenir un mètode, exprimir-ho al màxim i després arriben els resultats. Un bon exemple per a molts i també, com no, per nosaltres.
