Israel i la seva proporcionalitat
És com aquell incendi que, malgrat els esforços dels bombers, torna a revifar amb més força. L’Orient Mitjà és el polvorí etern. I no només per la pròpia regió, sinó també per la política i les estratègies mundials. Cada cop que revifa el conflicte, tornen a aflorar les aliances entre països, el radicalisme i la fragilitat de la pau mundial.
El bloc occidental s’arrenglera en major o menor mesura amb l’Estat hebreu, tot i que alguns països comencen a reconèixer la necessitat d’un Estat palestí. Els països al marge es posicionen clarament amb la causa Palestina. Però alguna cosa deu estar fallant quan també aquells primers demanen o exigeixen proporcionalitat en les accions d’Israel. Ningú li nega el legítim dret a defensar-se dels atacs del grup politicoterrorista Hamàs radicat a la franja de Gaza des que va fer fora els dirigents oficials de l’Autoritat Palestina. Van replegar-se cap a l’altre territori palestí, Cisjordània, cada cop més reduït, per cert, pels colons israelians.
Ningú els treu aquest dret, deia, però quasi tothom observa amb preocupació com les accions militars hebrees no s’arrengleren amb les normes de la guerra. Perquè la guerra també té les seves normes, en el dret internacional humanitari, que estableix allò que es pot fer i allò que no es pot fer durant un conflicte armat, sobretot en relació amb els drets humans. També regula els mètodes i els mitjans utilitzats en una guerra i protegeix les persones afectades pel conflicte.
Aquestes normes són universals i, de fet, els Convenis de Ginebra, d’on sorgeixen les bases del DIH, han estat ratificats per 196 Estats. Pocs tractats internacionals tenen aquest nivell de suport. Però, què diuen aquestes normes? Es prohibeix atacar la població civil i s’estableix que les víctimes tenen dret a rebre assistència. Civils, sanitaris, treballadors humanitaris, població vulnerable i fins i tot els presoners de guerra… han de ser tractats amb dignitat. Molts tipus d’armes també queden prohibides.
Sovint sentim parlar de crims de guerra sense saber massa bé què són. Doncs es refereixen justament a la violació d’aquestes premisses internacionals per part d’algun dels bàndols en conflicte o dels dos. En aquest cas, podem comparar la brutal acció d’un grup que tothom considera terrorista, que no representa en cap cas un poble, amb la resposta segurament desmesurada per part del govern legítim d’un Estat? Els uns podrien doncs ser acusats de crims de guerra però els altres no? Es tracta d’una guerra entre un Estat consolidat contra un altre que reclama el seu dret a ser? Fins a quin punt representa Hamàs el poble palestí? És aquesta una guerra entre Israel i Palestina o un conflicte amb un grup terrorista radical? Quina culpa tenen, doncs, els civils d’una banda i l’altra?
Són preguntes amb difícil resposta. Però la qüestió és que països com Israel, Iran, o fins i tot els EUA no ratifiquen el primer protocol dels Convenis de Ginebra, aquells que situen fora de la llei actes com atacar indiscriminadament la població civil, la destrucció d’aliments o el tall del subministrament d’elements bàsics per a la vida com l’aigua. Per tant, feta la llei, feta la trampa. No tothom accepta les regles del joc, per si de cas.
Com a represàlia o per aprofitar l’avinentesa, Israel ha començat a collar, encara més, la població de l’atapeïda franja de Gaza que ja malvivia entre el Mediterrani i un mur que l’aïlla de la resta de l’Estat israelià i de Cisjordània. Veiem imatges impròpies del segle que corre. Estem tots d’acord que l’atac de Hamàs en territori israelià i la captura d’ostatges és una autèntica atrocitat, però podem estar-ho també si dubtem de la proporcionalitat de la resposta hebrea.
Destruir vivendes i privar d’atenció sanitària, aliments i aigua, deslegitima Netanyahu i el seu govern. No és això el que demanava la comunitat internacional. Aquells dos milions de persones no poden ser tots terroristes. No seria… proporcional.
Versió per a imprimir