La presència de gats en el veïnat pot comportar agradables experiències, i més quan gaudeixes d’un trosset de jardí. Una de les més instructives és recollir els regals que, de forma diligent, processen els seus intestins gairebé cada dia. En uns anys m’he convertit en tot un especialista en l’escala de Bristol, la qual registra set tipus diferents de femtes, segons la forma. I com que ja m’he fet una mica el merda, tot aportant una dada de setciències, permetin que l’article decaigui amb un trist exercici de demagògia. Imaginem que la meva senyora em dona llibertat per entrar i per sortir a l’hora que vulgui. I a mi, per tal de marcar una mica el territori, se m’acut mostrar les virtuts de l’escala de Bristol arreu. Hi ha molts números que els veïns, agraïts per tant de saber, em paguin un vol, només d’anada, amb destí a aquesta ciutat d’Anglaterra. El més probable, però, és que acabi els meus dies en un nosocomi o, amb un xic de sort, al jutjat.
He intentat buscar mètodes dissuasius perquè els felins s’oblidin de casa meva. I sí, potser ho he aconseguit una temporada. Però a la mínima que baixes la guàrdia, patapam! Prepara diaris, o paper eixugamans. Són aquests moments en què s’encén una llumeta que et diu: “estàs molt a favor que els animals de companyia tinguin drets però ¿com els pots fer entendre que, per viure en comunitat, també haurien de tenir obligacions?”
Arribats a aquest punt, no dubto que algú haurà pensat: ja hi som! Al BonDia li donen veu al clàssic torracollons que odia els animals de companyia. Però la realitat és tossuda. No fa gaires dies, una noia passejava un gos de grans dimensions pels carrers de la Seu. Jo em trobava parlant amb una botiguera quan l’animal va decidir fer les seves necessitats líquides, força abundoses. Quan l’animal va marxar, la meva interlocutora em va comentar
–Ara, em tocarà netejar-ho!
Acabada la conversa, la propietària de l’animal encara era a prop i no em vaig poder estar de dir-li:
–No t’hauria costat res tirar-hi una mica d’aigua, oi?
–Ah, pero, ¿no es obligatorio?–, em va contestar. I jo, que m’hauria d’haver menjat la llengua, li vaig replicar:
–¡No, pero es mejor!
El cas és que, a l’hivern, no és obligatori llençar aigua als pixats, ja que aquesta es pot gelar. El gel al carrer, pot provocar una relliscada d’un vianant i complicar l’assumpte fins a l’infinit i més enllà, que diria aquell. En tot cas, si la propietària ja va trobar fora de lloc que li insinués la necessitat de netejar el carrer, em puc imaginar la cara que hauria posat si li hagués dit:
–Ah, y no se olvide de añadir un poco de vinagre, o sal, al agua que así queda limpio y no se hiela!
(P. D.: La traducció correcta del títol seria plou a bots i barrals però és prou sabut que, si es busca clics o ressò mediàtic, cal utilitzar l’anglès, encara que no vingui a tomb.)