Dilluns passat, 2 de març, vam ser presents a l’acte de commemoració del Dia de la dona al Consell General, compartint objectius i esperances amb companyes de totes les tendències polítiques representades a les institucions andorranes.
Som conscients que a moltes de nosaltres ens separaven diferències de principis ideològics, plantejaments programàtics i maneres d’entendre l’activitat política, però a l’hora de defensar la igualtat real vam aparcar les discrepàncies per refermar el compromís compartit. Totes som conscients que “el camí cap a la igualtat efectiva és un procés estructural i sostingut que requereix voluntat política, responsabilitat compartida i implicació col·lectiva”, com diu la Declaració en favor de la igualtat de gènere i contra qualsevol forma de sexisme.
Més enllà d’això, aquí volem expressar la nostra indignació davant el que considerem una demostració de passivitat intolerable. La creació d’un ministeri encarregat de les relacions institucionals durant aquest mandat, teòricament per despenalitzar l’avortament, sembla una presa de pèl en tota regla. D’entrada vam voler donar un vot de confiança a un possible avenç, per petit que fos, en el dret de les dones a decidir sobre el propi cos, però ha quedat demostrat que només es tractava de negociar amb el Vaticà, amb una manca de confiança lamentable en la nostra sobirania. Ja no podem dependre més de consideracions religioses que s’imposin a les necessitats de la població i a l’activitat política. Si hem de posar el sistema institucional com a excusa, aquest sistema potser no ens serveix.
La Declaració també parla de “continuar avançant de manera efectiva en una regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs que tingui en compte els drets de les dones, amb respecte dels diferents posicionaments polítics per assolir de la millor manera aquest objectiu”. Fem-ho. Hem de ser prou valentes per exigir i aplicar un progrés real i efectiu, que faci avançar el país en la defensa dels drets humans i la qualitat democràtica. 
Nosaltres pensem que, a part de despenalitzar l’avortament traient-lo del Codi Penal, hem d’aprovar una llei que reguli la interrupció voluntària de l’embaràs en qualsevol supòsit i amb un sistema de terminis. Sabem que la major part de l’arc parlamentari no ho veu igual, i potser arribaríem a una solució més conservadora, però necessitem trobar un consens amb els mecanismes democràtics dels quals disposem. Aviat celebrarem l’aniversari de la Constitució, que preveu la ratificació de les lleis amb la signatura d’un sol copríncep. Així s’ha fet per legalitzar qüestions tan normalitzades com les relacions estables de parella, el matrimoni civil o el matrimoni homosexual. No diem que la legalització de l’avortament sigui un objectiu fàcil d’assolir, i potser ens trobaríem en la necessitat de reformar la Constitució, però aquest és un altre debat que no podem evitar i no ho sabrem fins que no ho intentem.
Tenim possibilitats d’avançar per garantir la interrupció voluntària de l’embaràs i no ens podem quedar de braços plegats. Arremanguem-nos i busquem una solució amb la voluntat política que som capaces de proclamar, però no hem exercit fins ara.