A aquestes altures de la pel·lícula, parlar de la crisi de l’habitatge com si fos una novetat seria per fer caure algú de la figuera. Tot i això, no sembla que tothom sigui conscient de les conseqüències que comporta. Parlava amb una amiga que ha hagut de deixar el pis on vivia. Amb més d’una trentena d’anys, s’ha vist obligada a tornar a casa dels papis. Era això o el carrer i, pel que sigui, a ella li agrada dormir sota sostre. No és que no estigui buscant una alternativa, però és que no l’ha trobada ni al Pas de la Casa. Li han aconsellat que de moment es quedi allà (a la llar familiar) i estalviï. La pregunta és: fins quan? Fins quan no haurà de deixar-se el sou sencer en un estudi irrisori lluny de les parròquies centrals? Bé, treballa al centre i no té cotxe, així que no té ni el consol de buscar a parròquies altes, per molt que hi hagi transport públic. El cas de la meva amiga no és únic, n’he conegut uns quants. I tots em diuen el mateix, que és el que hi ha, que sort que encara tenim els papis i les seves llars per dormir aixoplugats. Que, mentrestant, fan calaix. I calaix per a què?, em pregunto jo, si ens trobem en una ratera de la qual difícilment podrem sortir. També s’ha plantejat compartir pis. Tampoc és una opció. I a la Seu no hi ha un trist pis per llogar, que ho he buscat. Quin futur ens espera, si no es pot construir una vida independent? Estem condemnats a viure com a les antigues cases de pagès, tots junts, però en pisos més petits?
Tornar a casa dels pares quan ja has tingut una vida independent no és un moment fàcil, però és l’únic clau on aferrar-se, perquè l’assumpte és tan gran que no s’hi poden ni llogar cadires: són massa cares.
