Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de RAreny

Rossend Areny

Mestre i exconseller lauredià

 

 

Ja no es fan cabanes als arbres




Molts pares, per no dir la immensa majoria, em comentaven durant el confinament que els seus fills, grans i petits, estaven encantats de quedar-se a casa i de seguir les recomanacions i els deures que enviàvem els docents setmanalment. D’alguna manera ja els anava bé aquesta nova versió d’escola virtual. No puc negar que aquest fet em sorprenia i molt. I no només perquè no trobessin a faltar el món escolar, sinó perquè s’estaven acostumant fàcilment a aquella nova realitat entre quatre parets. Per algú com jo, que vaig gaudir de la meva infància, com l’entenem la gent que ja comencem a tenir una edat, més a fora de casa que a dins, es fa difícil d’entendre i d’acceptar que un infant prefereixi el joc sense sortir al carrer. I veig que aquesta realitat imposada per la pandèmia no ha estat pas un trasbals per a molts nens i nenes. Potser ja hi estaven acostumats.
És cert que en aquella època en què un servidor era nen no hi havia la tecnologia que hi ha ara. I penso que és la principal culpable d’aquesta situació. Smartphones, ordinadors, consoles de joc, tauletes, internet… no eren ni tan sols una quimera en aquella època. No ens podíem ni imaginar que aquest reguitzell d’artefactes, tan comuns avui en dia, podien arribar a existir. Res o quasi res ens encadenava a dins de casa, potser només les condicions meteorològiques adverses o alguna joguina per la qual teníem especial devoció. L’ingredient principal de la nostra diversió era el carrer.
Recordo com, amb els companys del barri, ens reuníem en aquell descampat durant hores i hores per anar en bici, fer cabanes amb fustotes i pedres, jugar a pilota… fins que quasi no ens hi vèiem amb la caiguda de la nit. Havien de cridar-nos des de les finestres per anar a sopar i sí, hi anàvem però amb recança, pensant ja en el que faríem l’endemà. Recordo aquells moments amb els Gerards, la Gemma, el Lluís, el Francesc, la Betty, el Joan… amb enyorança. Érem feliços al voltant d’aquell descampat i apreníem i creixíem sense adonar-nos que el temps passava molt, massa ràpid.
Avui veiem canalla en llocs molt concrets i quasi dedicats exclusivament a ells: els parcs i les places dels pobles. Són aquests els indrets que els estan reservats, cert, en unes zones urbanes menys amables per a ells del que havien estat per a nosaltres. Més trànsit, menys espais lliures de construccions… però insisteixo, amb més tecnologia que els convida a quedar-se a casa i a quedar amb els amics virtualment. No dic que sigui pitjor, però al meu entendre i amb el que he viscut, és una llàstima que ja no calgui quedar amb els amics en persona perquè un aparell t’ho permet. Potser és aquest conjunt de raons el que ha dut als infants a acceptar millor la realitat d’aïllament de la pandèmia. En una altra època, no vull ni pensar com ho hauríem viscut de malament.
Per ser totalment honest, he de dir que la meva generació va veure i viure l’arribada de les noves tecnologies tot i que en una versió menys atractiva, òbviament. Els  ordinadors amb aquella disquetera que necessitava una pestanyeta per tancar-se i amb  aquella pantalla negra i lletres verdes començaven a arribar als centres escolars i a les cases d’alguns afortunats, en el sentit literal de la paraula. Alguns tenien fins i tot l’opció de jocs en cassette. Van arribar, al final de la meva infància, les primeres consoles de joc. Recordo especialment les primeres partides amb la Gameboy del Lluís. A mi no me la van comprar. Tampoc la necessitava. Podríem dir, doncs, que la gent de la meva edat, els qui superem per poc els quaranta, pertanyem a la generació de transició lúdica.
Però veient com ha anat evolucionant la cosa, com ens hem anat enganxant a les noves tecnologies, i com s’hi han vist abocats, potser sense remei, les noves generacions, estic content d’haver gaudit de la meva infància d’aquella manera, i m’adono amb tristesa de tot el que s’estan perdent els nens i nenes d’avui en dia. Però deu ser cert allò que deia aquell: cada cosa al seu temps.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic