És que, estimat Andrés, recuperant la teva última reflexió, estem ja en la fase en què hem deixat de ser joves promeses per convertir-nos en fracassos consolidats. No tu, vaja. Parlo en primera persona. Però obviant els happyflowers que embafen amb això que l’edat és una qüestió mental, la biologia ens fa ensopegar de nassos amb la realitat. L’edat només és un número, saltironegen. En això sí que tenen raó: uns quants números, percentatges, estadístiques, nivells, paràmetres i valors de referència. Hemoglobina, hematòcrit, volum corpuscular, eritròcits, eritroblastos, plaquetes, leucòcits, neutròfils, eosinòfils, basòfils, limfòcits, monòcits, glucosa, urea, creatinina, colesterol, triglicèrids, bilirubina (i no de la que puja i baixa a ritme de bachata), minerals de tot tipus (et fan una anàlisi o un examen geològic?) i vitamines diverses, amb especial atenció a la D, perquè l’esquelet arribi a la fi sense fractures. Benaventurats aquells que tenen els números col·locats a un bon lloc i ajornen la sentència, si més no fins a la pròxima revisió. En un any, que estirant, estirant, serà un any i mig convertit en un parell o tres. Amb tanta cosa susceptible d’espatllar-se, una calba o unes arrugues són el menor dels problemes. I si tot plegat no t’està dient que ja has avançat prou pel camí, t’adones que un dia eres jove i al següent, públic objectiu per als anunciants d’audiòfons. Més encara, te’ls comences a escoltar amb un interès no gaire llunyà. En resum, xato, que aquí estem i aquí esperem continuar, però més val que comencem a fer tots aquells cafès pendents.
