Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de RAreny

Rossend Areny

Mestre i conseller lauredià

 

 

Ja t’ho explicaré quan siguis gran




M’estiro al sofà, encenc la tele i l’ordinador. Mentre aquest segon aparell carrega, veig que en el primer anuncien un programa de talents infantils. Mai m’ha agradat massa aquest tipus de programes en els quals s’exposen uns talents incipients i que s’acaben creant falses expectatives en unes ànimes que es pensen que allò és el més bo que els passarà mai a la vida. Un adult que hi participi, en un d’aquests formats, sabrà relativitzar tot el que li passi mentre duri aquella aventura televisiva. En el fons, sap que les probabilitats d’èxit seran remotes i que, en tot cas, només se’n sortiran uns pocs. Només cal veure quantes estrelles han acabat sent fugaces. Però en el cas dels nens, em sembla més complicat fer-los entendre tot això sense travessar un període de gran frustració. 
Els petits de la casa tenen menys recursos, eines, estratègies per fer front a diferents experiències que surten de la normalitat del dia a dia. Tot i que siguin sorprenentment capaços d’adaptar-se a les noves circumstàncies, fins i tot més que els adults. I ara, amb tot el que estem vivint, ens adonem d’aquesta fabulosa resiliència que demostren. Jo me n’adono tant a classe, amb els meus alumnes, com a casa, amb el meu fill. Però siguem honestos, aquell grau d’inconsciència que els caracteritza també els ajuda. Sort en tenen, per cert. 
Què deu pensar de tot plegat, el Jan? D’aquest reguitzell de confinaments que semblen ja el dia de la marmota, d’aquest canvi, tot i que més per a mi que per a ell, en el nostre comportament social. Com deu assumir dins el seu cap que hi ha un microorganisme malvat que mai ha vist però que ens obliga a portar un tros de tela a la cara, fins i tot quan veiem els nostres familiars, per protegir-los? Com deu entendre el seu cap el que és la mort? Ell en sent parlar, però només sap associar-la amb el cel i els àngels. Un cel que canvia de color depenent si és de dia o de nit i uns àngels que mai ha vist tampoc, o almenys això crec, que algú li ha dit que existeixen. Ràpidament venen ganes de canviar de tema, òbviament.
De fet, hi ha un tercer element amb el qual comença a associar allò de morir-se: el cementiri. Us explico. Sovint anem cap a la muntanya de Fontaneda per contemplar les vistes immillorables de la muntanya de Claror i d’una gran part de la parròquia laurediana. Una de les vegades, mentre anàvem pujant tot taral·lejant les cançons preferides, sento que em demana què són aquells forats en aquella casa, perquè n’hi ha de tapats, i què és el que hi ha a dins. Sense adonar-me, m’estava posant dins la boca del llop en dir-li que allò era un cementiri. Com a individu, que ja comença a tenir les seves converses amb companys i adults en les quals jo no hi soc sempre, es va conformant la seva pròpia representació de la realitat. No devia ser el primer cop que sentia aquella paraula perquè de seguida em va fer partícip d’una associació d’idees i d’una curiositat fatídiques en forma de pregunta: era allà on anaven els morts? 
No cal explicar a una criatura de tot just quatre anys què és aquella edificació si ni tan sols comprèn encara què significa morir-se. Es pensa que et surten ales i vas al cel, de nit o de dia, tan se val, però que aquells forats també hi tenen alguna cosa a veure. No, no cal. Però alguna cosa has de dir. Alguna cosa que no sembli inversemblant però alhora que no el confronti a la innecessària realitat.
Abans ho deia, li falten les eines. Encara no he trobat ara l’explicació amb la qual un nen com el Jan podria conformar-se. Mai m’havia imaginat dient-li a un fill, però li vaig deixar anar això: “Ja t’ho explicaré quan siguis més gran”. Res em representa menys que aquesta frase. No suporto el no saber. Sempre he dit que prefereixo saber encara que no m’agradi. Tampoc m’agrada sentir-me enganyat o veure que no em consideren prou madur com per dir-me  o no alguna cosa. Però sort en vaig tenir d’aquell comodí que generacions passades, presents i futures de pares han dit, diuen i diran als seus fills. 
Tinc ara dues opcions: no anar més a Fontaneda o deixar passar un temps abans de parlar de tot allò. Espero que quan el Jan trobi totes aquelles respostes, les preguntes ja hauran canviat. Voldrà dir que segueix sent algú curiós i que ja disposa d’aquelles famoses eines.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte