Jambo o l’art de fer les coses ben fetes

Aquest cap de setmana hem tingut l’immens plaer de tornar a gaudir d’una nova edició del Jambo Street Music. Tot un cap de setmana amb els carrers del barri antic d’Andorra la Vella plens de gent. Amb set escenaris i un cartell d’artistes del país i de fora. Un festival que va començar el 2014 i sembla refermar-se i millorar cada dia més, i que ja porta un parell d’anys amb el patrocini de San Miguel.
Es notava que tots teníem ganes de sentir aquesta normalitat que tant vam trobar a faltar, i que fa la sensació que, a poc a poc, tornem a experimentar.
I tot això, sota el paraigua d’una organització fantàstica, de la mà d’Oriol Vilella i Toni Colom, entre altres.
A vegades, donem per descomptat que certes coses són normals, només perquè ens semblen comunes, o senzillament, estem acostumats. I crec que això mateix ens passa amb el Jambo. Ho donem per fet, sabem que és aquí, i només ens asseiem a esperar que arribi el mes de juny per poder gaudir-lo. Però com sempre, les coses són més complicades del que creiem. Perquè el Jambo no és una cosa normal, i faríem molt malament a suposar el contrari. I si no em creieu, feu l’exercici de pensar en quin país s’organitza un esdeveniment amb set escenaris, amb músics tocant pràcticament alhora en tots aquests escenaris. És un esforç de logística que em mareja només de pensar-hi. I ara, la pregunta del milió... li donem al Jambo la importància que es mereix? I dic el Jambo com podria ser el Festival audiovisual Ull Nu, o tantes altres coses. La resposta... segurament és que sí. De fet, no portarien tants anys com porten, si no fos així. Però no puc deixar de plantejar-me aquesta situació: quina classe de bandes, músics, artistes, realitzadors de cinema i contingut audiovisual (més enllà de l’aposta forta que tots dos esdeveniments fan pel producte nacional, afortunadament) es podrien arribar a aconseguir amb millors pressupostos? Suposo que el sostre seria la pròpia imaginació.
Per què dic això? Perquè a vegades, crec que cometem l’error de suposar que tot allò de fora és millor, i la realitat és que el país compta amb esdeveniments de moltíssima qualitat, que ja serveixen, evidentment, però que podrien ser-ho encara més, per vendre aquesta beneïda frase que a molts els agrada molt dir, que és això de la Marca Andorra. I tenir aquesta consciència també ajudarà al fet que la gent hi doni més suport, si cap, a aquestes iniciatives, i que les institucions es plantegin ampliar els pressupostos.
Perquè res es construeix de la nit al dia i tot implica moltíssim esforç, intel·lectual i d’hores de treball físic. Perquè l’art està molt bé, però a vegades sembla que només li donem la importància que es mereix quan el trobem a faltar, entre les quatre parets de casa nostra... ho recordeu?