Crec que l’alta poesia passa davant de qualsevol reduccionisme, i que és preferible fer l’esforç més o menys intens i ardu de llegir-la i viure-la sense intermediacions. Tanmateix, penso que paga la pena escoltar veus que ens guiïn en el difícil camí de la lectura, que ajudin a apreciar el sentiment i els sentiments que s’expressen implícitament i explícita. Per això agraeixo les bones anàlisis i intentaré, malgrat el poc espai i la manca de perícia i coneixements, comentar una joia poètica que hem tingut la sort de rebre en ofrena enguany. Es tracta del llibre Yuriko, obra de Mercè Aznar, el centè títol del fabulós catàleg del segell Anem Editors. L’autor del pròleg, Txema Díaz-Torrent, acompanya els lectors bo i destacant, per exemple, la necessitat de seguir el fil narratiu del poemari lentament, la naturalitat incisiva i diàfana amb què interpel·la, i el gran mèrit d’universalitzar singularitats, ja que la seva subtilesa (i el to confidencial del discurs) suscita mil evocacions.

Deia la setmana passada en aquesta secció una altra mestra de la paraula precisa, Roser Porta, que el volum posseeix la virtut de ser contundent, de presentar en primera persona una dona que es mostra curiosa i meditativa i parla a una nena del que veu i del que sent a partir de vivències pròpies i alienes. La poeta s’aproxima al silenci i evita respondre qüestions essencials mentre la narradora soluciona problemes mundans i observa personatges al·legòrics, definits pels entorns que els determinen. Ho fa des d’una espiritualitat que no oblida mai la corporeïtat de les vivències concretes, la fragilitat inherent als éssers sensibles i apesarats que poblen els versos, tot fent gala d’una humanitat gens idealitzada. Demés, pren en compte que l’excés de reiteració vela allò que precisament es vol revelar. El que deixa escrit commou profundament, assoleix una densitat catàrtica extraordinària. Les imatges emergeixen de les pàgines de manera nítida i poderosa, i ens hi emmirallem.

L’escriptora es dissol en vicissituds de la quotidianitat. Dibuixa plenilunis que envolten la reflexió sensorial que ens constitueix. Igual que el símbol enso, el cercle metafòric del budisme zen, assenyala el buit de les coses, el principi infinit de l’espiral que som i la visió interior que emana de la contemplació de llunyanies properes: el vaivé de les ones de la mar, una bombolla de sabó, aixetes que gotegen… Potser allò que importa de veres, al capdavall, ençà i enllà de significants i significats, és el destinatari dels missatges: ella mateixa, la petita que respira, les persones que vaguen per la vida en la descripció de les accions que protagonitzen dins els breus capítols, els infants desemparats, i els receptors que també experimentem tristeses, pèrdues, detalls transcendentals, les ànimes mirant la pols en suspensió dels dies morts, habitant jardins imperfectes, desproveïdes de paraigua.