La fi de la República d’Artsahk ha passat de puntetes a la majoria d’informatius televisius, en un segon o tercer pla, com qui no vol parlar del tema. Els més de 60.000 exiliats que han hagut de marxar de casa seva constitueixen un episodi més d’una història vergonyosa, que s’ha teixit entre els bastidors de la diplomàcia, en resum, una altra neteja ètnica i un drama humà més.
Just aquests dies, la premsa andorrana es fa ressò de l’encertat tractament que una fundació del país fa de l’exili en la nostra història recent. Sense deixar el fil d’aquest tema, avui m’agradaria recordar un oblidat personatge, que no només va arrelar a Andorra en el seu exili, sinó que també va contribuir al seu desvetllar econòmic, esdevenint un empresari innovador i un andorrà més. Em refereixo al Jaume Ros i Serra (1918-2005), conegut per molts com el “Ros d’Agramunt”.
El vaig conèixer a principi dels anys noranta i aviat em vaig convertir en un quotidià al seu despatx, on anava algun dia en sortir de la feina, per poder escoltar les seves vivències personals, història viva. Allà escrivia els seus llibres i multitud d’articles, molts sobre economia, que a l’època publicà la premsa andorrana.
Durant bona part de la seva vida, que concorda amb el seu establiment a Andorra, tingué un gran sentit institucional i de servei al govern de la Generalitat de Catalunya. Per aquest motiu, es va convertir en un home proper al president Josep Tarradellas, al qual visitava sovint des d’Andorra al seu exili a Saint-Martín-le-Beau. Aquests viatges constituïen tot un pont del president de la Generalitat amb una Catalunya que vivia el franquisme amb un aparent domini de l’oposició per part del PSUC, sobretot a les universitats i entorns obrers, i del grup liderat per Jordi Pujol, que anava teixint les seves complicitats i xarxes territorials. 
Tenia clar, com també ho tenia Tarradellas, que hi havia una legalitat, la de la Generalitat, que havia de perviure per damunt de l’aparent domini d’assemblees i entitats de tota mena. El simbòlic retorn del president, l’any 1977, abans de l’autonomia, vist des de la perspectiva històrica, estava farcida de simbolisme. Just  aquell moment, el començament de l’empresa autonòmica, va separar Ros, per voluntat pròpia, del president Tarradellas.
Les seves memòries, publicades en dos volums, La memòria és una decepció (1929-1939) i La decepció de la memòria (1939-1995), i la biografia Miquel Badia, un defensor oblidat de Catalunya (1996), són els seus llibres més coneguts.
Quant a la llengua, només remarquem, com a exemple, el negoci familiar, on hi havia treballadors vinguts de diferents punts del planeta, alguns també refugiats, que tenien en el treball i en les seves converses al carrer el català com a eina de comunicació. Predicaven amb l’exemple. Per aquest motiu, l’any 2000 va rebre el premi Jaume I de la Fundació Carulla, que destinà íntegrament a les escoles Bressola.