Solo Javier és un documental que narra la vida de Javier Sartorius (1962-2006) un jove madrileny de família aristocràtica que va canviar la seva vida, de promesa del tenis, a monjo eremita al santuari de Lord. La història de Javier m'ha commogut profundament. Mereix ser explicada perquè és extraordinària.
Javier era un noi simpàtic, extravertit i profundament alegre. Tenia un gran carisma i aparentment una vida fàcil. Gaudia de l'esport i de les nits de festa a  les discoteques madrilenyes. No li agradava pas estudiar; de fet, va ser expulsat de tres col·legis i per això, el seu pare, cansat, va enviar-lo, amb el seu germà Fernando, a estudiar a la Universitat de Dallas (Texas) amb una beca de tenis.
Javier gaudia al màxim de la vida. Aviat, va aconseguir èxit i prestigi esportiu i social com a jugador de tenis i de pàdel, i entrenador de la gent famosa; però aquesta vida d'oci i superficialitat no l'omplia. Després d'acabar els estudis, es traslladà amb el seu germà a los Àngeles. Allí va entrar en contacte amb els sense sostre, als qui escoltava i atenia.
La vida de Javier experimentà una profunda transformació. Va sentir un anhel espiritual que el va acostar en un primer moment, al budisme i a la pràctica meditativa. Seguidament, després de guanyar el campionat dels EUA de pàdel, es va desposseir de tots els béns materials i marxà a Cuzco (Perú), on era missioner un cosí seu. Javier va ser un any com a voluntari a les missions de Los Siervos de los Pobres del Tercer Mundo.
Durant la seva estada al Perú Javier va ser molt feliç. Amb la seva alegria i bondat natural es va guanyar ràpidament l'afecte dels nens pobres. També visitava els presos i conversava llargament amb ells. Aleshores, la vida de Javier patí un gir de cent vuitanta graus. Com ell mateix revelà va ser conscient de les seves misèries i assegurà haver vist el rostre de Déu als rostres dels nens. El seu cosí explica que Javier va fer una confessió catequètica que durà dos dies i de la qual sortí un “home nou”, entregat totalment a Déu. Javier manifestà sobre això: "Ara vull guanyar un altre campionat: El de la vida plena".
Després de passar un temps al seminari de Toledo, amb 29 anys ingressà al santuari de la Mare de Déu de Lord, a Lleida. Confessà que volia viure en una cova, a la manera de sant Francesc d'Assís per desconnectar-se del món. Tot i ser extravertit, tenia necessitat de silenci i de recolliment. Sentia la crida a una vida contemplativa.
El seu germà Fernando diu que Javier tenia pressa per recuperar el temps perdut. Llegia, amb gran entusiasme la Bíblia i vides de sants; així tenia per ideals de santedat la interioritat de sant Agustí i la senzillesa i humilitat de sant Francesc d'Assís. Javier es va enamorar de Déu i li va entregar la seva vida. Seguint la regla de sant Benet, abraçà una vida de treball, silenci i pregària. 
A la petita comunitat de Lord, començà una vida nova i va ser plenament feliç. En aquest santuari va passar els darrers catorze anys de la seva vida abans d'emmalaltir de colitis ulcerosa. En agreujar-se aquesta malaltia va ser traslladat al monestir de San Miguel de las Dueñas, a Lleó, on mori d’un infart el 21 de juny del 2006.
Tots els qui van conèixer Javier han estat testimonis de la seva aurèola de santedat. El pare Joan Durbán, rector de la comunitat de Lord, inicià fa uns anys la causa de beatificació. Com el jove ric de l'Evangeli va voler seguir Jesús; però Javier es va desposseir de tot, fins i tot dels seus propis cognoms. Era: “Solo Javier”. El pare Joan explica d’ell: "Estava perdut i va ser trobat".
Aquesta tarda dins les activitats quaresmals, es projectarà gratuïtament el documental Solo Javier al cinema illa Carlemany (20.15 hores). La projecció l’ organitza l'Arxiprestat de les Valls, Càritas i l'associació Stella Mons.