Sobre el jazz, algú deia l’altre dia en una publicació, que ens dona els bons dies de dilluns a divendres: “acaba semblant una música que fa giravoltes, que evoluciona i es mou, però sense arribar enlloc”. Potser té raó, sobretot en uns moments com els actuals, que si alguna paraula defineix el nostre món ara és incertesa. No és millor l’evolució del moment? El moviment del moment?, gaudint de notes bàsiques i llargues i deixar la simfonia completa, o la cançó de final conegut, per a altres moments?
Potser aquestes reflexions són fruit de la ingesta d’hores de Keith Jarret una tarda de diumenge. I perquè crec que el jazz, com el nostre fet diari i col·lectiu, sí que arriba a lloc, per al fet del viscut. Per a mi aquesta és la resposta a com viure en un món incert. Tant com no crec que el jazz no és una música d’ara, i que la història i la seva fi no acabaren per més discurs i paradigma neoliberal de relatiu èxit des de meitat dels noranta.
Podem, cultivant la incertesa, continuar creixent en tots els àmbits personals i col·lectius en un entorn inestable? Sí, assumint el moment i l’estat de benestar que aquest moment ens demana. Incertesa, passió i filosofia. Si considerem que són les passions les que animen l’ésser humà, ara i sempre. Si la recerca del cert i la incertesa són dues cares, i tant l’una com l’altra poden servir-lo o esclavitzar-lo. Només hi ha un pas des de la passió per la comprensió plena fins a la recerca del risc zero, de l’èxit de la comprensió dels fets de l’etern quasi a l’exacte. El quasi dictamina l’èxit o el fracàs.
Si assumim que aquest quasi inscriu la incertesa en el pensament moralista del gran segle: un tractat sobre les virtuts, que la filosofia intenta copsar des de fa vint segles, des del domini del logotip socràtic fins a l’angoixa existencial passant per l’ambició cartesiana.
Incertesa, història i progressisme. La conjunció del progrés científic i tecnològic extrem, d’una Europa pacífica des del final de la II Guerra Mundial, ens va donar la il·lusió que teníem un control total sobre el nostre destí, el món, el planeta. Em sembla que el que es va anomenar, amb la caiguda del comunisme, la fi de la història, va produir un paradigma fantàstic, fins i tot delirant, segons el qual certs valors havien triomfat definitivament. No va trigar gaire a finals del XX i principis del segle XXI, especialment l’11-S, la guerra dels Balcans i ara la Covid-19, per demostrar-nos que mai no hem passat de la història, que és un moviment de conflicte.
Avui estem redescobrint que les coses diferents són importants per a les persones. Que els valors del progressisme són més necessaris que mai. Ens adonem que els idearis s’enforteixen, fins al punt de convertir-se en molt bel·licosos.
“Tota certesa està lligada a la força coercitiva d’un sistema de valors”, diu Dorian Astor. Potser seria el moment, com amb el jazz, de tornar tots a donar la millor nota política amb clau de país, si de veritat creiem que d’aquesta ens en sortirem sols, si ens en sortim tots.