He de reconèixer que he dubtat molt abans d’escriure aquestes ratlles. De fet, he hagut de rescatar-ne l’esborrany que tenia guardat de fa temps perquè no tenia clar que l’article hagués de veure la llum. No perquè no tingués clara la meva opinió, sinó perquè sé que es tracta d’un tema delicat que encén passions i certes opinions, la meva per exemple, poden ferir susceptibilitats. Però tan dignes i legítimes són les unes com les altres si s’expressen amb respecte.
Ja fa uns anys, des del Govern es va apostar per promocionar el nostre país com a territori ciclista. Em va semblar força bona idea perquè és una altra manera de conèixer Andorra. És una activitat que vaig practicar, a la meva manera, quan era jove. Em va servir per perdre uns quilets i per desconnectar del dia a dia mentre descobria Andorra i altres indrets des d’una altra perspectiva tot fent salut. Però alhora anava descobrint el fabulós univers de la muntanya, que va acabar sent la meva passió. Per poc que durés, puc posar-me doncs a la pell dels ciclistes esportistes i dels qui ho són per passió.
També s’organitzaven etapes ciclistes mediàtiques de les grans voltes com el Tour o la Vuelta. El ciclisme de carretera anava prenent protagonisme però també s’envoltava de polèmica. No tothom veu tants beneficis en això d’integrar la bicicleta en la mobilitat del dia a dia. Jo soc al mig, em sembla perfecte compartir l’espai amb tota mena de vehicles però també soc conscient que no tot són flors i violes. Abans d’anar més enllà en la meva reflexió, recordo que qualsevol generalització és dolenta i que el comportament de cadascú només és responsabilitat, justament, de cadascú. Ni els bons són tan bons ni els dolents ho són tant.
Dit això, i per començar, voldria mencionar un episodi viscut en primera persona. Segurament molts de vosaltres n’haureu viscut algun de similar. Un episodi que m’ha dut a pensar que la cohabitació entre ciclistes i conductors pot arribar a ser molt delicada. Tots, conductors, ciclistes i usuaris de la via pública que alternen els dos perfils, tots hem fet imprudències, hem reaccionat d’unes maneres que, al cap d’una estona, ens han avergonyit a nosaltres mateixos. Però imprudències a part, hi ha certes ocasions en les quals la cosa va més enllà i en resulten situacions certament incòmodes. De moltes, mencionaré la que resulta més flagrant i més evident del que us vull fer entendre.
En un encreuament de l’avinguda Francesc Cairat de Sant Julià, un conductor pretenia incorporar-se al carril de baixada saltant-se l’estop. Intento posar-me el més a la dreta possible per evitar l’accident, amb la mala sort que un ciclista intentava avançar-me, per cert, per la dreta. Utilitzo el clàxon per avisar el conductor infractor, i el ciclista se sent objectiu del meu avís. Com que ni l’un ni l’altre reaccionen, freno jo i els deixo passar tots dos per evitar que ningú prengui mal, sobretot el ciclista.
Doncs bé, durant una bona estona que se’m va fer ben llarga, el ciclista, que em va esperar, em va anar increpant i dient de tot. Es va recordar de tota la meva família, penso. Aquell clàxon que no anava dirigit a ell tenia la intenció de salvar-li la vida i així és com va acabar l’episodi, amb un reguitzell d’insults per part d’aquell que no va acabar de cap al riu. Vaig apujar el vidre, conscient que no entraria en raó, i vaig deixar-lo marxar. 
Tots hem viscut situacions similars en què sembla que alguns ciclistes –repeteixo, alguns– semblen tornar-se Míster Hyde, la versió menys humana del doctor Jekyll. Però aquells que són respectuosos i s’arrengleren amb les normes de circulació i de la convivència són la majoria. No tots van en grups ocupant mitja calçada, sense respectar senyals, semàfors o carrils bici. Ara bé, per culpa d’alguns incívics que agafen el manillar oblidant-se del perill i que comparteixen la via pública amb més gent, alguns podem sentir dubtes sobre la idoneïtat de compartir la carretera amb un ciclisme esportiu cada cop més present.
José Luis Coll deia que una societat arribarà al màxim del seu civisme quan es puguin celebrar partits de futbol sense àrbitres. De moment, haurem de respectar les normes de convivència. Tots.