Jesús alleugereix la nostra càrrega

La vida no sempre és fàcil. Està plena de moments feliços, però també d’esdeveniments tristos, i alguns, traumàtics, que ens produeixen dolor i sofriment. De vegades les coses es torcen i no surten tal com les havíem previst. Ningú vol sofrir. Tots fugim del dolor, però aquest és part integrant de la condició humana.
Per què Déu permet el sofriment? En primer lloc, perquè ens ha fet lliures, i encara que Ell pateix molt més que nosaltres, amb el nostre dolor, no pot frenar la nostra llibertat, el do més preuat de l’home. D’altra banda, cal no oblidar que el mal existeix, i l’egoisme, l’ambició i l’afany de poder poden desencadenar odis i guerres, tal com desgraciadament estem veient amb la guerra d’Ucraïna i Rússia. A més, ocorren accidents, malalties incurables, problemes irresolubles davant dels quals humanament, no podem fer res més que demanar ajuda a Déu.
Quan les dificultats s’agreugen, hem d’utilitzar els mitjans humans que Déu ha posat al nostre abast. Tal com diu el refrany: “ajuda’t i Déu o el cel t’ajudarà” Pensar i actuar, en la mesura que sigui possible, demanant a Déu que ens il·lumini per trobar una solució. Per això és bo dedicar un temps a reflexionar, però sense rumiar en excés les preocupacions per evitar obsessionar-nos i esgotar-nos mentalment. Una vegada fet tot el que humanament és a les nostres mans, deixem que Déu actuï i abandonem-nos en Ell.
Podem passar el nostre patiment sols o acompanyats de Jesús. El sofriment ens pot enfonsar o ens pot elevar cap a Déu. Amb Ell al nostre costat, agafant-nos de la mà, totes les càrregues són més fàcils de portar. Jesús sempre ens escolta i està especialment pròxim en els moments dolorosos de la vida, com el millor bàlsam per curar les nostres ferides.
Jesús també va demanar ajuda a Déu a l’hort de Getsemaní abans d’enfrontar-se a l’agonia de la seva mort. Va pregar: “Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva. Llavors se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava. Ple d’angoixa, pregava més intensament, i la seva suor eren com gotes de sang que caiguessin fins a terra.” (Lluc 22, 42-44).
Jesús en la Creu va experimentar tots els sofriments del món. Va carregar amb el dolor, els pecats i les creus de tota la humanitat. Si fóssim conscients d’això, veuríem que Jesús ja va sofrir en el seu cos el dolor que nosaltres estem experimentant. Per això, comprèn millor que ningú el nostre patiment.
Per alleugerir la càrrega, cal mirar en perspectiva. Mirar des de dalt per poder obrir la ment i el cor a Déu. Som més forts del que realment creiem i en els moments dolorosos ressorgeix en nosaltres la força interna i el coratge que tots tenim al nostre interior. La resiliència espiritual ens fa entendre que “quan es tanca una porta, Déu obre una finestra”.
El pare Emiliano Tardiff explica que en la nostra vida es reflecteixen els misteris del sant rosari. Hi ha moments de dolor, moments de glòria i moments de goig. Pensem que el sofriment és efímer i que després de la tempestat, tard o d’hora, ve la calma. Resant el rosari, ens posem en mans de la Santíssima Verge que, com a mare nostra i mare de Jesús, atén totes les nostres peticions i se les ofereix al seu Fill. Què millor que una mare per consolar-nos!
D’altra banda, el sofriment ens fa madurar i veure la vida des d’una altra perspectiva, amb ampli sentit i transcendència. Hi ha moltes coses que no entendrem, però hem de confiar en la Providència de Déu que, de vegades, permet el sofriment per a un bé futur. A més, podem oferir el nostre dolor a Jesús, pel bé de les ànimes. Als ulls de Jesús té un valor infinit i sobrenatural. Sant Pius de Pietrelcina deia: “Beneïda la crisi que et va fer créixer, la caiguda que et va fer mirar al cel, el problema que et va fer buscar a Déu.”

Comentaris

Freedom

Bon dia, perdoneu però Jesús no alleugereuix res de res. El que alleugereix és tenir fe, sigui en el que sigui, és a dir, és la fe en si mateixa la que ens ajuda a ser resilients. Ja pots tenir fe en els xampinyons que també serveix. El més complicat és tenir-la. I ja no dic res de que "Déu permet el sofriment per a un bé futur"...que li diguin als pobres monaguillos abusats a veure que en pensen. Si realment Déu permet aquestes coses sincerament, prefereixo creure en els xampinyons....

Mercedes Campos Valle

Bon dia Freedom. Respeto la teva opinió que argumentes des de la teva llibertat, però difereixo totalment. Déu ens ha fet lliures. No som robots programats. És clar que sí que hi ha accions dolentes que repercuteixen en moltes persones, i és per això, que cadascú ha de ser responsable dels seus actes, per intentar, entre tots, fer un mon millor. No serveix de res criticar, cal actuar. En relació que "Jesús no alleugereix res de res", això és el que tu creus o la teva realitat, però jo he viscut tota la vida acompanyada de Jesús i, en els moments especialment dolorosos de la meva vida, sempre he sentit la mà amorosa de Jesús i de la Verge Maria. Sé que molta gent pensa i sent igual que jo i espero que, si algun dia ho necessites, te'n recordis de les meves paraules. T'envio una salutació cordial i et desitjo el millor.

Freedom, clarament encara no has patit la crisi que t'ha fet créixer, ni la caiguda que et farà mirar al cel, ni has tingut cap problema que t'hagi portat a buscar a Déu, tal com apunta la cita de Sant Pius de Pietrelcina amb què Mercedes Campos tanca el seu article. És en mig de la foscor més negra quan un percep aquella mà amorosa de Jesús de què parla Mercedes Campos, aquell Déu que ens sosté tothora, les 24 hores sense interrupció i els set dies de la setmana. Festius inclosos, sí. No sé què deu pensar un "monaguillo" abusat, sé per exemple que hi ha familiars de víctimes del terrorisme que han estat capaços de perdonar els assassins que van matar el seu fill, el seu germà, el seu home, i que n'hi ha que s'han quedat aferrades i atrapades en el sentiment d'odi i rancor, assumint el paper de víctima eterna; també sé de l'experiència de persones que han tingut veritables tragèdies vitals i n'han sortit i d'altres que encara hi són a dins; conec la mare que plora la mort d'un fill des de fa deu anys la mare que ha sabut plorar i transcendir la pèrdua. D'exemples n'hi ha tants... La conclusió que en trec, és que el patiment ve de com reaccionem al dolor de la vida, de com ens hi aferrem, de com gestionem la malaltia, la vellesa, la pèrdua, un abús sexual, laboral, una infidelitat de la parella, etc. En general, no tenim ni la intel·ligència ni la saviesa per gestionar el dolor de la vida. Gràcies Mercedes per l'article.