Confesso que no sabia per on havien de començar a caminar aquestes línies. Em passa de vegades, ho confesso, que no trobo el motor de l’escriptura i que em passo hores donant voltes de word en word sense saber quina serà la destinació final.
Confesso que de vegades escric moltes coses a la vegada, sense sentit, sense relació, sense tema ni profit conegut, només per tenir els documents oberts i exercitar la petita rutina de l’única idea prefabricada que tinc dels tips d’escriptura: si vols escriure, escriu. Que la inspiració et trobi treballant.
Confesso que no és veritat, que sí que sabia de què escriure. O millor dit, que tenia tantes coses al cap sobre les quals m’agradaria escriure que m’he saturat i m’han entrat una mica de síndrome Stendhal: de tants plats com hi havia al bufet se me n’ha acabat anant la gana.
Confesso que volia escriure dels grans problemes logístics que continuem tenint i que, encara que sortim dels circuits habituals, hi tornem a caure i ens trobem de nou omplint una graella d’espectacles sense que el públic pugui assistir-hi perquè no té el do de la bilocació. Tant costa no programar dues propostes (i dintre de la mateixa programació!) a la vegada?
Potser estaria bé, i sé que m’estic aventurant en un jardí, estirar el fil per conèixer els públics, els problemes de comunicació, l’elecció dels espais que seguim perpetuant. Confesso que tenia unes línies més eclèctiques per parlar de l’humà i del diví que envolta la nostra professió teatral, que fan que ens exposem en càstings i audicions, a donar-ho tot per conquerir l’oportunitat que mereixem.
Confesso aquí la dificultat de vegades de prendre la decisió correcta. Tot i que hi ha qui en fa prou de quexiar-se, i això confesso que també em té intrigat. Confesso que porto uns dies estupefacte, atònit, petrificat, bocabadat davant de situacions derivades del fet de buscar la difusió del teatre fet per joves, amb joves i per a joves, i el desconeixement general del que tenim entre les mans, des de comparar una pel·lícula a l’acte d’anar físicament al teatre a respirar amb els actors i les actrius, fins i tot a intercanviar opinions i processos, inquietuds i futurs, o pensar que programar una funció concebuda com una activitat global pot generar nous públics, noves rutines o nous interessos, pugui quedar supeditada al nombre final d’espectadors, com si estiguéssim parlant d’una sala privada que viu de la taquilla.
Confesso que no ho entenc. Confesso que de vegades em llevo amb un núvol negre que es va esvaint a mesura que vaig escrivint, encara que de vegades no sàpiga de què fer-ho. De vegades no cal arribar a cap conclusió, només fer camí, confessar-se i descobrir el que ens queda a l’ànima.
