Jo, de gran,

volia ser Superlópez, i hi va haver una època en què cada nit, en somnis, sobrevolava la ciutat: feia unes enlairades i uns aterratges de manual. Amb els dies, gràcies a la meva capacitat d’autosuggestió vaig acabar desplegant les meves habilitats en el món real. Volava, sí, però era incapaç de controlar els meus poders: m’estampava per tot arreu i, incapaç de mantenir els peus a terra, levitava tot el sant dia. La iaia em va tenir lligat una setmana a la barana del balcó, com un globus, fins que em va passar.

El meu desig s’originava en l’afició a les aventures del nostre superheroi, i de tants altres personatges de ficció. Com molts, soc dels que d’alguna manera (quasi) van aprendre a llegir gràcies a la desapareguda editorial Bruguera. Jo, sobretot a la barberia, aprofitant les avorridíssimes esperes per engolir els quaderns a disposició dels clients júnior. Això no m’impedia (sempre que m’era possible) entrar en un (sovint) complicadíssim joc de reflexos amb els diferents miralls distribuïts per la sala i dedicar alguna mirada furtiva al contingut gràfic, il·lustratiu i pedagògic de literatura més sènior (Interviú i Penthouse, posem per cas). A cal barber, i encara més a casa, s’amuntegaven piles i piles d’altres tebeos, entre ells de Pulgarcito (un altre descendent de Jan, creador de Superlópez), un nen menut que vivia les més fantàstiques aventures en companyia del seu gat Medianoche. I jo, amb ells, fonamentalment els dies d’enfebrada que havia de quedar-me refugiat a l’immens llit de matrimoni dels pares, amb llum al capçal i tot: digne d’un rei. Ser un mamelló malaltís oferia un gran avantatge: al migdia, quan el pare arribava per dinar, sempre queia algun còmic, d’un dels dos personatges, per regla general. Mai vaig estar empiocat tant de temps com ho hauria desitjat: més tard o més d’hora millorava i s’interrompia el subministrament de lectura, la qual cosa em va deixar a mitges amb més d’una història. M’hauria venut l’ànima per emmalaltir durant setmanes i poder concloure algunes de les narracions en què, amb l’alter ego de Juan López, fundaria el Supergrupo o, amb Pulgarcito, inauguraria els meus viatges en el temps, les incursions al regne de meravella d’Alícia o coneixeria Puck, el follet dels boscos.

Passats els anys, lluny de convertir-me en superheroi m’he quedat en un súper-res, però cuido amb zel d’arqueòleg el meu tresor, el que vaig poder rescatar de la col·lecció que la mare i ma germana, dolentes de còmic, van fotre a la bassa, per fer puestu. I em reconforta pensar que un dia el meu fill (com m’explicava ell, fa poc) tindrà cura de mi i dels meus tebeos, i cada nit abans d’anar a dormir me’ls llegirà “quan jo sigui gran i tu petit, papa”.