Jo diria que tampoc, senyor Villatoro

Vicenç Villatoro ha exercit, entre altres sinecures, la presidència de la Fundació Ramon Llull, aquell artefacte que serveix per gratificar —amb els nostres diners— els catalanòfils d’aquí i d’allà, millor si són sobiranistes. Ell mateix, de fet, va guanyar el 2010 el premi Ramon Llull, el pessebre que organitza Planeta i que durant uns anys, inclòs el seu, vam pagar nosaltres. Així que li hem de suposar un cert coneixement de la cosa andorrana. Villatoro també és un dels eminents impulsors del manifest Koiné: ja saben, el pamflet aquest que qualifica la immigració catalana dels anys 50, 60 i 70 com a “instrument involuntari de colonització lingüística” —dient-se com es diu, deu saber de què parla: ¿qui era, qui parlava d'autoodi?—, que reclama el català com a única llengua oficial de la futura Catalunya independent i que ha tingut un molt higiènic efecte: permetre que els abaixfirmants es treguin la careta i ensenyin sense embuts la poteta xenòfoba. Si en parlem avui i aquí és perquè Villatoro ens posava dies enrere com a exemple dels postulats koinés: “¿És Andorra un país monolingüe, on està proscrit el francès, el castellà o el portuguès? Jo diria que no. I no crec que es pugui dir que Andorra té una constitució racista”, deia. Llàstima que no aprofités aquest rampell de demagògia per reivindicar també el nostre triple sistema educatiu, en català, castellà i francès. Com es demanava Villatoro: ¿és Andorra un país monolingüe? ¿Té una constitució racista? ¿Se la imaginen, aquesta triple línia pública, en un país com Catalunya, on qui es manifesta a favor del 25% de les hores lectives en castellà és considerat poc menys que un genocida lingüístic? Jo diria que tampoc.